dimarts, 14 de setembre del 2010

Ramón Riva - Tú Te Vas



Tú te vas...
No es nada, amor, no has de temer,
si sólo son unas semanas...
Tú te vas...
Mis sueños para ti serán
porque yo estoy enamorada.
Tú te vas...
Si este amor es de los dos,
no sé por qué desesperarse.
Tú te vas...
La lejanía nos dará
aún más ansias para amarse.

Tú te vas...
como se ve marchar el sol,
o el domingo o el estío,
yo siento el frío invernal,
y siento más tu gran vacío.

Tú te vas...
mis ojos ya no brillarán
porque les falta tu presencia,
siento el temor por ti y por mí,
siento el dolor por esta ausencia.

Tú te vas...
No es nada, amor, no has de temer,
has de tomarlo con paciencia.
Tú te vas...
No es nada, amor, comprenderás
que es un andar de la existencia.
Tú te vas...
El tiempo y el espacio ya
no contarán si tú confías.
Tú te vas...
Porque el amor, lo sabes bien,
renace con el nuevo día.

Tú te vas...
yo quedo aquí en soledad,
con un llorar de adolescente,
siento el temor por ti y por mí,
siento el dolor de estar ausente.

Tú te vas...
y la tristeza viene a mí
trayéndome su desaliento,
siento el temor por ti y por mí,
temo que llegue el silencio…

dilluns, 13 de setembre del 2010

Carole King - You've Got A Friend (Tu tens un amic)

Aquest és un veritable Himne a l’Amistat,
a la més pura i clara amistat,
aquella que ens diu que no estem sols en aquest món,
aquella que ens diu que malgrat les desgràcies i els dies grisos que se’ns presentin,
sempre, sempre, hi haurà algú disposat a eixugar les llàgrimes
per mirar-nos als ulls i dir-nos una vegada més...
“Tu tens un amic aquí”...

Dedicada a tots els amics i amigues que saben que sempre podran comptar amb mi.

Us deixo l'enllaç en que Carole King canta al costat de tres bones amiges: Celine Dion, Gloria Estefan i Shania Twain, tot plegat, un bonic resultat.



You've Got A Friend - Tu tens un amic

Quan estiguis enfonsat i amb problemes
I necessitis una mà amiga
I res, res et surti bé
Tanca els teus ulls i pensa en mi
I aviat estaré allà
Per il•luminar la teva nit més fosca

Només has de pronunciar el meu nom
I saps que allà on estigui
Vindré corrent per veure't de nou
Hivern, primavera, estiu o tardor
Tot el que has de fer és trucar
I allà estaré
Tu tens un amic

Si el cel que et cobreix
S'enfosqueix i s'omple de núvols
I el vell vent del nord comença a bufar
Mantingues el cap serè
I crida el meu nom en veu alta
Aviat em sentiràs trucant a la teva porta

No t’alleuja saber que tens un amic?
Quan la gent potser tan freda
Et faran mal i t’abandonaran
I fins i tot et robaran l'ànima si et deixes
Però no et deixis

Nino Bravo - Tu cambiarás - 1969 -

Ja que se'ns va passar recordar Nino Bravo el dia de l'aniversari del seu naixement, el dia 3 d'agost, ho fem avui. La història de Nino Bravo, és la història d'un dels grans mites de la cançó moderna. Va ser una de les grans estrelles musicals espanyoles.

La popularitat de Nino Bravo com a intèrpret solista es pot descobrir a través de les múltiples edicions dels seus discos. Mai en la història del pop en espanyol, un cantant amb només tres anys de carrera discogràfica ha aconseguit enlluernar a més d'una generació com ho ha fet Nino, aconseguint una contínua reedició de tota la seva obra i nous projectes que tracten de revitalitzar el seu repertori.



Nino Bravo - Tu cambiarás

Tú cambiarás
cuando sepas comprender mi amor por ti.
Cambiarás
y jamás podrás vivir lejos de mí;
sin un adiós
me iré para no volver.

Sé muy bien
que con el último beso,
sé,
que esperarás mi regreso,

que en ese instante cambiarás.

Tú cambiarás
cuando sepas distinguir el bien del mal.
Cambiarás,
pero nada podrá ser de nuevo igual;
sin un adiós
me iré para no volver.

Sé muy bien
que con el último beso,
sé,
que esperarás mi regreso,

que en ese instante cambiarás.

(Tú cambiarás...)
Y de mí te acordarás llorando.
(Cambiarás...)
Y quizás una tarde quieras buscarme
para volver a mí.

Tú cambiarás
cuando sepas comprender mi amor por ti.
Cambiarás
y jamás podrás vivir lejos de mí;
sin un adiós
me iré para no volver.

Sé muy bien
que con el último beso,
sé,
que esperarás mi regreso,

que en ese instante cambiarás.....


Us deixo aquesta cançó que pertany al seu segon single, i que ens parla de canviar, i perquè no podem canviar? ...
Tots podem canviar!
Només cal desitjar-ho, proposar-s'ho i lluitar per això...fer-ho és també una manera de créixer.

Ronan Keating i Paulina Rubio - When you say nothing at all (2003)

A principis del 2003, Ronan llança aquest duet amb Paulina Rubio, "When You Say Nothing At All (Res Més Que Parlar)" per a Mèxic i Espanya cantada en anglès i espanyol.

Una vegada més la lletra d’una cançó que ja ho diu tot.
Què faríem sense la música, sense aquestes lletres que en tantes ocasions omplen els nostres sentiments, els nostres pensaments… que expressen amb tanta subtilesa allò que volem dir...

Per a tots vosaltres eterns apassionats…

Ronan Keating i Paulina Rubio - When you say nothing at all (2003)

-RONAN-

It's amazing how you can speak right to my heart
Without saying a word, you can light up the dark
Try as I may, I can never explain
What I hear when you don't say a thing

Chorus
The smile on your face lets me know that you need me
There's a truth in your eyes saying you'll never
leave me

The touch of your hand says you'll catch me where
ever I fall
You say it best, when you say nothing at all

-PAULINA-

Es absurdo saber cómo hago tu voluntad
Y te vuelves amor, luz en la oscuridad
Tu no lo ves y está escrito en tu piel
Yo lo escucho, lo siento, lo sé.

Sonríes y sé que tu puedes oírme
Que tú piensas en mí
Y yo puedo sentirte
Estas entre el cuerpo y el alma
Callada total

-TOGETHER-

Chorus
The smile on your face lets me know that you need me
There's a truth in your eyes saying you'll never
leave me

The touch of your hand says you'll catch me where
ever I fall
You say it best, when you say nothing at all

Chorus
The smile on your face lets me know that you need me
There's a truth in your eyes saying you'll never
leave me

The touch of your hand says you'll catch me where
ever I fall
LO ENTIENDO MEJOR , when you say nothing at all

diumenge, 12 de setembre del 2010

Eros Ramazzotti — Cosa más bella - 1996 -


La cosa más bella - (Gracias por existir)

Cómo comenzamos, yo no lo sé
La historia que no tiene fin
Ni cómo llegaste a ser la mujer
Que toda la vida pedí

Contigo hace falta pasión
Y un toque de poesía
Y sabiduría, pues yo
Trabajo con fantasías

Recuerdas el día que te canté?
Fue un súbito escalofrío
Por si no lo sabes te lo diré:
Yo nunca dejé de sentirlo

Contigo hace falta pasión
No debe fallar jamás
También maestría, pues yo
Trabajo con el corazón

Cantar al amor ya no bastará
Es poco para mí
Si quiero decirte que nunca habrá
Cosa más bella que tú
Cosa más linda que tú
Única como eres
Inmensa cuando quieres
Gracias por existir

Cómo comenzamos yo no lo sé
La historia que toca a su fin
Qué es ese misterio que no se fué
Lo llevo aquí dentro de mí

Serán los recuerdos que no
No dejan pasar la edad
Serán las palabras pues yo
Sabrás, mi trabajo es la voz

Cantar con amor ya no bastará
Es poco para mí
Si quiero decirte que nunca habrá
Cosa más bella que tú
Cosa más linda que tú
Única como eres
Inmensa cuando quieres
Gracias por existir

Gracias por existir...
Cosa más bella que tu.. Gracias por existir...

Conchita - Puede ser



Conchita - Puede ser

Puede ser que me haya equivocado una y otra vez
pero ésta vez es cierto que todo va a ir bien
lo siento aquí en el pecho y en tu cara también

y debe ser, que pienso igual que ayer
pero del revés, todo se ve más claro, más fácil no sé
las cosas se van ordenando solas, sin querer

y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no sé
más grande, más bonita y más fácil que ayer

y ésta vez creo en vez de una puerta viene un ventanal
muy sólido muy fuerte y con vistas al mar

y puede ser que me equivoque otra vez
y puede ser que vuelva a perder
pero hoy la vida me dice que me toca a mí eso de sentirme bien

y puede ser que me equivoque otra vez
y puede ser que vuelva a perder
pero hoy la vida me dice que me toca a mí eso de sentirme bien

y ahora que, se marcha la tristeza y las penas también
quisiera despedirme diciéndoles que
espero que no nos volvamos a ver

y debe ser, que pienso igual que ayer,
pero del revés, todo se ve más claro, más fácil, no sé
las cosas se van ordenando solas, sin querer

y dicen que, si una puerta se cierra se abre otra, no sé
más grande, más bonita y más fácil que ayer
y ésta vez creo en vez de una puerta viene un ventanal
muy sólido muy fuerte y con vistas al mar

y puede ser que me equivoque otra vez
y puede ser que vuelva a perder
pero hoy la vida me dice que me toca a mí eso de sentirme bien

y puede ser que me equivoque otra vez
y puede ser que vuelva a perder
pero hoy la vida me dice que me toca a mí eso de sentirme bien

dissabte, 11 de setembre del 2010

Lluís Llach - Amor Particular (T'estimo) - 1984 -



Us deixaré una cançó preciosa que sembla ser, Lluis Llach no dedicava a ningú en concret, sinó a tot el seu públic, amb el qual havia mantingut una relació tan particular durant tant de temps, i va voler servir-se de la música per agrair-los el ser-hi tants anys al seu costat. Lluís va deixar veure per primera vegada la sensació que sentiria el dia que deixés els escenaris i aquesta relació amb el seu públic acabés, com així ha estat.

El vídeo que us deixo pertany al 6 de juliol del 1985, Lluís Llach va fer el recital més multitudinari i insòlit de la Seva vida al Camp Nou, amb més de 100.000 persones

Amor Particular - Lluís Llach

Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que..... t'estimo.

divendres, 10 de setembre del 2010

José Feliciano - Tu Me Haces Falta -

Tal dia com avui va néixer:

José Montserrate Feliciano García (nascut el 10 setembre de 1945 a Lares, (Puerto Rico ) és un cantant de Boleros i Balades , i un destacat intèrpret de la guitarra espanyola . Entre els seus grans èxits es troben " Bon Nadal " i "Què serà?".
Cec de naixement, molt aviat es va interessar per la música. Va iniciar la seva carrera com a músic de l'anomenat Flamenc Pop. En 1964, va publicar el seu primer àlbum.En 1971 participa en el Festival de San Remo, amb la cançó Che sarà? (Què serà?) composta per Jimmy Fontana.

Versatilitat seria la paraula que descriuria a José Feliciano. A més de tocar la guitarra "meravellosament" amb la seva inigualable estil, toca 17 instruments més: el baix, el banjo, l'òrgan, la guitarra de dotze cordes, la mandolina, l'harmònica, el piano, el harpsidordio, l'acordió i entre altres més, alguns instruments sud-americans com: la conga, el güiro dolro, timbals, timbalines, la quique brasilera, Kazoo, etc. En unificar la seva veu juvenil, el ritme Jazz-Soul-blues de la seva guitarra i la seva inspiració llatina, han donat un fenomen indiscutible, venedor de milions de discos i guanyador de grans premis.

En diferents entrevistes John Lennon va arribar a declarar que les versions que Feliciano va realitzar a temes dels Beatles com "Help", "In My Life" i "A Day In The Life" eren de les seves preferides, dada curiosa és que en l'àlbum Rock N'Roll de John Lennon precisament és José Feliciano qui intervé en 3 cançons tocant la guitarra.


El mateix va dir en una entrevista: "Tenia vuit anys quan vaig tenir la primera guitarra a les meves mans, era una guitarra de plàstic, crec que quan la vaig escoltar en la ràdio em vaig enamorar del seu so, en aquest temps era acordeonista i vaig deixar l'acordió perquè la meva veu no s'acoplava a aquest instrument".

Als vuit anys ell va actuar per als seus companys de classe, i als nou, va actuar al Teatre de Puerto Rico. Als diset, José va deixar d'estudiar. El seu pare no estava treballant en aquest llavors i ell necessitava ajudar la seva família.  Va tocar a les cases del cafè de Greenwich Village i per el seu sou - com s'acostumava per aquell temps en aquests petits clubs, "passava el barret".

Una critica musical es va referir a ell dient: "Un mag de deu dits que fa jugar, córrer, ondular, picar i reverberar les seves sis cordes, en un estil incomparable".

Cançons com "Sin Fe", "Tu me haces falta", "Como fué", "La Copa Rota".
"Aquestes són les cançons que realment em van ensenyar a cantar. Eren les cançons que vaig aprendre a casa mentre la meva mare i jo escoltàvem junts la ràdio"

D'entre aquestes cançons que ens diu José Feliciano que té en el seu record us deixaré "Tu me haces falta".


Tu Me Haces Falta

Ya que no puedo decírtelo al oído
Por la suerte cruel que nos separa
Quiero decirte por medio de mi canto
Que no puedo seguir sufriendo tanto.

Tú me haces falta tal vez más que mi vida
Y mi vida eres tú y te me haz ido
Que pretendes mi amor que yo te quiera
Y tú en cambio me pagass con olvido.

Tú me haces falta
Porque las noches se hacen tan largas cuando en ti pienso
Tú me haces falta
Por el recuerdo que tu haz dejado en mi corazón
Ni la distancia ni todo el tiempo que estoy sin verte
Me hacen que olvide la triste historia de nuestro amor.

Tú me haces falta
Porque las noches se hacen tan largas cuando en ti pienso
Tú me haces falta
Por el recuerdo que tu haz dejado en mi corazón
Ni la distancia ni todo el tiempo que estoy sin verte
Me hacen que olvide la triste historia de nuestro amor.

dijous, 9 de setembre del 2010

Massimo Di Ccataldo - La historia empieza hoy - 1997 -



La historia empieza hoy

Cuando pienso que tú para mí eres la única verdad,
una flor que crece en mi galería,
miro al mundo y es una fruta viva con sabor a ti.
Cuando gracias a ti se me va la tristeza de repente,
y cuanto más te respiro, más confío en mí,
doy la gracias al que inventó la vida y te hizo a ti.

Amor mío, no más frío mientras siga junto a ti.
Tú me envías toda-toda tu energía.

Caminaré junto a ti, es así porque sí.
Eres mi fiel compañera, mi manera de vivir.

Caminaré junto a ti si me vas, si te voy,
será una vida viajera, nuestra historia empieza hoy.

No sé quién eres tú y yo no sé quién soy
pero lo que está claro es que la historia empieza hoy.

Nadie sabe por qué tu camino se funde con el mío
y ahora tu solución también es mi solución:
Dar un salto muy alto, un vuelo al cielo, a otra
dimensión.

Amor mío, no más frío mientras siga junto a ti.
Tú me envías toda-toda tu energía.

Caminaré junto a ti, es así, yo lo sé.
Descubriremos el mundo sin saber casi por qué

Caminaré junto a ti, si te voy, si me vas,
nosotros somos nosotros, los demás son los demás

No sé le que me das, no sé lo que te doy,
pero lo que está claro es que la historia empieza hoy.
Caminaré junto a ti hasta el final del camino.
Hoy empezó nuestra historia natural.
Caminaré junto a ti, es así porque sí.
Eres mi fiel compañera, si, mi manera de vivir.

Caminaré junto a ti, si me vas, si te voy,
será una vida viajera nuestra historia empieza hoy.
No sé quién eres tú y yo no sé quién soy
pero lo que está claro es que la historia empieza hoy.
Caminaré junto a ti hasta el final del camino.
Hoy empezó nuestra historia........

Pandora y el holandés errante - 1950 -


El film tracta de la llegenda del Holandès Errant, ja tocada per Waggner a l'òpera del mareix nom, nascuda entre les tenebres i les tempestes dels mars del nord, ens parla d'un vaixell fantasma amb tripulació espectral, que vaga eternament recorrent els mars i el capità toca terra una vegada cada 7 anys, per desgràcia de les dones de la costa.



Una noia, de bellesa gairebé mitològica, incapaç de trobar sentit a la vida, es diverteix causant la desesperació dels homes que s'enamoren d'ella. Sentint-se buida i insatisfeta amb si mateixa, en la seva contínua recerca de l'aventura, es troba amb un home misteriós, que sembla ser l'Holandès Errant. Sempre temptada per la mort, Pandora acceptarà l'aposta eterna que suposa unir el seu destí al de l'Holandès..

Per tot això Pandora és una pel.lícula extremadament singular. Per a alguns és una obra mestra, però per altres és un producte d'un mal gust espectacular. És, en qualsevol cas, un projecte ambiciós i netament "artístic": Pandora és una pel lícula sobre el Amor, la Mort, i el Temps.

ANY - 1950
PAÍS - Espanya - Tossa (Girona)
DIRECTOR - Albert Lewin
GUIÓ - Albert Lewin
MÚSICA - Alan Rawsthorne
FOTOGRAFÍA - Jack Cardiff
REPARTIMENT James Mason , Ava Gardner , Nigel Patrick , Sheila Sim , Harold Warrender , Mario Cabré , Marius Goring , John Laurie

SINOPSI: Pandora Reynolds (Ava Gardner) és una dona d'una bellesa captivadora, però que destrueix la vida de tots els homes que s'enamoren d'ella. Sembla incapaç d'estimar o correspondre a l'adoració que tants homes rendits li professen. Però tot canvia amb l'aparició en la seva vida de Hendrick van der Zee (James Mason), un misteriós mariner, l'esperit està condemnat a vagar sense rumb al voltant del món fins que trobi una dona que mori d'amor per ell.
"Pandora and the Flying Dutchman" és un mosaic extremadament kitsch en què s'amalgamen elements molt diversos:
Un repartiment que inclou un holandès centenari interpretat per James Mason i que decideix amarrar el seu veler al costat del poblet de la costa catalana, un pilot de bòlids que vol batre un rècord de velocitat circulant sobre la platja, un arqueòleg, un alcohòlic (Marius Goring ) Desesperadament enamorat de Pandora, un torero (Mario Cabré) que ha de representar inevitablement una certa gallardia proverbialment espanyola, i una dona tremendament gelosa.   (FILMAFFINITY)

Tossa de Mar es converteix, a la primavera de 1950, un decorat natural per la pel·lícula d’en Albert Lewin “Pandora y el holandés errante”


Perquè Tossa de Mar? La resposta a aquesta pregunta es donà en el següent fragment d’un article de La Vanguardia de 30 de novembre de 2000.


El mecenes i promotor artístic Alberto Puig Palau va ser l'autèntic artífex que "Pandora i l'holandès errant" es rodés a la Costa Brava. Puig Palau era amic d'Albert Lewin, que en principi buscava localitzacions a Grècia, i el va convèncer perquè conegués els paisatges del litoral de Girona. El canvi de plans va obligar també a modificar el guió inicial, introduint elements de la iconografia espanyola, com la tauromàquia. La pel.lícula, una història romàntica trufada d'elements fantàstics i onírics, va obtenir un discret èxit comercial fora d'Espanya. A més, el rodatge va permetre alleujar la llavors depauperada economia de molts veïns de Tossa, als que pagaven 25 pessetes diàries per actuar com a figurants, això li va donar certa fama al poble, que en aquest film es va batejar com "Esperança".- Font - Hollywood affairs -

La producció, això sí, va ser un èxit a Espanya, i sobretot a Catalunya, on la possibilitat de poder escoltar en el cinema, en plena dictadura franquista, unes frases en català que Lewin va incloure al principi del film per considerar, naturalment, exòtiques , va arrossegar al públic a les sales de projecció.

La localitat havia estat, l'escenari de l'esdeveniment més ressonant pel que fa a canvi de costums. A aquesta platja hi va arribar des dels EUA, l'"animal més bonic del món" en el gloriós apogeu dels seus 28 anys i el tecnicolor dels seus ulls verds, per rodar amb actors americans la primera pel-lícula a Espanya d'un director de Hollywood, anar-se'n al llit amb un spanish bullfighter (torero espanyol) anomenat Mario Cabré i provocar el viatge llampec al rescat del gelós nòvio Frank Sinatra.


Si aneu a Tossa de Mar i pugeu al castell que corona la zona fortificada del poble, tard o d'hora us trobareu amb una estàtua d'Ava Gardner, l'actriu, a mida natural, observa la platja que s'estén als seus peus amb un gest entre somiador i desafiant

Ava Gardner va trobar a la oprimida i vital societat espanyola d'aleshores un reflex de si mateixa i la millor via d'escapament a la seva detestada vida com estrella de Hollywood. Molts anys després, Ava publica les seves memòries: I va dir "Res del que vaig fer abans o després de Pandora va tenir un impacte igual en mi. Gràcies a aquesta pel lícula vaig descobrir Espanya. I a Espanya vaig viure com mai havia viscut" - Font-TCM.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Paul Géraldy - Despedida


"L'amor és l'esforç realitzat pels homes d'acontentar-se amb una sola dona."
Paul Géraldy

Geraldy, Paul 1885-1983, (pseudònim de Paul Lefevre), poeta i dramaturg francès, autor d'un ambient íntim i romàntic. El seu repertori és el drama psicològic tradicional, revitalitzat gràcies a una subtil comprensió de les relacions familiars dins de la petita burgesia intel•lectual de l'època d'entreguerres.


Va aixecar la seva mirada sobre tot a la vida conjugal (Aimer, 1921; Robert et Marianne, 1925; Duo, d'après Colette, 1938), amb subjecció a la gravetat de la vida quotidiana. Aquest art impregnat de sentimentalisme li va valer un gran èxit, especialment entre el públic femení.



Aquest va ser també el cas de la seva poesia, sensible i antiquada, que ofereix els secrets del cor amb les paraules cada dia en el llibre de poesies Tu i Jo, (1913) del qual se'n van arribar a vendre més d'un milió d'exemplars.




Podeu trobar aquest llibre en català, entre altres idiomes.



A més, va deixar estudis psicològics en la narrativa tals com la Guerra, Senyora! ... (1916) i L'home i l'Amor (1951).






Us deixo una de les seves poesies, espero que us agradi.

DESPEDIDA

Conque entonces, adiós. ¿No olvidas nada?
Bueno, vete... Podemos despedirnos.
¿Ya no tenemos nada qué decirnos?
Te dejo, puedes irte...
Aunque no, espera, espera todavía
que pare de llover... Espera un rato.

Y sobre todo, ve bien abrigada,
pues ya sabes el frío que hace allí afuera.
Un abrigo de invierno es lo que habría
que ponerte... ¿De modo que te he devuelto todo?
¿No tengo tuyo nada?
¿Has tomado tus cartas, tu retrato?

Y bien, mírame ahora, amiga mía;
pues que en fin, ya va uno a despedirse.
¡Vaya! No hay que afligirse;
¡vamos!, ¡no hay que llorar, qué tontería!

¡Y qué esfuerzo tan grande
necesitan hacer nuestras cabezas,
para poder imaginar y vernos
otra vez los amantes
aquellos tan rendidos y tan tiernos
que habíamos sido antes!

Nos habíamos las vidas entregado
para siempre, uno al otro, eternamente,
y he aquí que ahora nos las devolvemos,
y tú vas a dejarme y yo voy a dejarte,
y pronto partiremos
cada quien con su nombre, por su lado...
Recomenzar... vagar...
vivir en otra parte...
Por supuesto, al principio sufriremos.
Pero luego vendrá piadoso olvido,
único amigo fiel que nos perdona;
y habrá otra vez en que tú y yo tornaremos
a ser como hemos sido,
entre todas las otras, dos personas.

Así es que vas a entrar a mi pasado.
Y he de verte en la calle desde lejos,
sin cruzar, para hablarte, a la otra acera,
y nos alejaremos distraídos
y pasarás ligera
con trajes para mí desconocidos.
Y estaremos sin vernos largos meses,
y olvidaré el sabor de tus caricias,
y mis amigos te darán noticias
de "aquel amigo tuyo".

Y yo a mi vez, con ansia reprimida
por el mal fingido orgullo,
preguntaré por la que fue mi estrella
y al referirme a ti, que eres mi vida,
a ti, que eras mi fuerza y mi dulzura,
diré: ¿cómo va aquella?

Nuestro gran corazón, ¡qué pequeño era!
Nuestros muchos propósitos, ¡qué pocos!;
y sin embargo, estábamos tan locos
al principio, en aquella primavera.
¡Te acuerdas? ¡La apoteosis! ¡El encanto!
¡Nos amábamos tanto!

¿Y esto era aquel amor? ¡Quién lo creyera!
De modo que nosotros -aún nosotros-,
cuando de amor hablamos
¿somos como los otros?
He aquí el valor que damos
a la frase de amor que nos conmueve.
¡Qué desgracia, Dios mío que seamos
lo mismo que son todos! ¡Cómo llueve!

Tú no puedes salir así lloviendo.
¡Vamos!, quédate, mira, te lo ruego,
ya trataremos de entendernos luego.
Haremos nuevos planes,
y aun cuando el corazón haya cambiado,
quizá revivirá el amor pasado
al encanto de viejos ademanes.
Haremos lo posible;
se portará uno bien. Tú, serás buena,
Y luego... es increíble,
tiene uno sus costumbres; la cadena
llega a veces a ser necesidad.

Siéntate aquí, bien mío:
recordarás junto de mí tu hastío,
y yo cerca de ti mi soledad.

Paul Géraldy


dimarts, 7 de setembre del 2010

Claudio Baglioni - E tu come stai? 1978) - Y tú cómo estás? (1979)

"¿Y tú cómo estás?" cantada per Claudio Baglioni va ser (és) la primera versió en espanyol que es va gravar de "E tu come stai?". Després vindrien versions en castellà d'altres cantants com Nydia Caro, Roberto Carlos o Yuri, amb major o menor fidelitat (segons els casos) al sentit original de la cançó, però el ben cert i segur és que la "paternitat" en espanyol és del mateix autor de la cançó original.

Va ser gravada el 1979 pel seu autor, Claudio Baglioni, per a l'edició en castellà de l'àlbum ETCS? (Àlbum que també tindria, després de les versions original italiana (1978) i espanyola (1979), una tercera versió en francès el 1980, que incloïa "Comment tu vas?").

Les imatges del vídeo són de l'actuació de Claudio presentant la VO en italià, "E teva come stai?", al programa de Televisió Espanyola "Aplauso", l'abril de 1979. A aquestes imatges s'ha afegit l'àudio en espanyol, amb el que hi ha evidents desajustos entre àudio i imatge, desajustos que sabran disculpar.

Font: traducció del propi autor del vídeo diluvioassassino



Claudio Baglioni - E tu come stai? - Y tú cómo estás?

He rodado como un tonto
desde que tú no estás conmigo.
He dado tumbos contra el viento
coleccionando sufrimientos.

¿Y tú, cómo estás?
¿Tú cómo estás?
¿Tú cómo estás?

Y me han hecho compañía
cuarenta amigas, mi baraja,
mientras ladraba mi buen perro
a la tenaz melancolía.

¿Tú cómo estás?
¿Tú cómo estás?
¿Tú cómo estás?

¿Tú cómo vives,
cómo te encuentras,
con quién te citas hoy,
quién viene a recogerte,
quién sigue tu corto paso,
quién te telefonea,
quién te pregunta ahora:
“¿Tú cómo estás?"

¿Tú cómo estás?
¿Tú cómo estás?
¿Tú cómo estás?

¿Tú cómo estás?
¿Tú cómo estás?
¿Tú cómo estás?

Y de pronto encuentro
tus iniciales en mi pecho.
No tengo ganas de perderlas
y las resguardo contra el tiempo.

¿Tú cómo estás?
¿Tú cómo estás?
¿Tú cómo estás?

¿Qué es lo que piensas,
dónde caminas,
quién te inaugura el día,
quién anda por tu espalda,
quién se tiende a tu lado,
quién grita el nombre tuyo,
quién te acaricia ahora?

¿Tú cómo estás?
¿Tú cómo estás?
¿Tú cómo estás?

¿Tú cómo estás?
yo no he cambiado nada, no,
el viento no ha borrado nada entre tú y yo.
¿Tú cómo estás?
no ha sucedido nada, no,
el tiempo no nos ha olvidado
¿Cómo estás?
¿Tú cómo estás?


LP - ¿Y TÚ CÓMO ESTÁS? (1979-CBS) ARGENTINA

Precisament per romandre allunyat de les pressions discogràfiques, Claudi opta per fer el disc en un estudi de gravació situat en un petit castell de la campanya francesa, conegut per haver allotjat en aquells anys també a Elton John i als Bee Gees. "E teva come stai?" (Que, com és costum, és el títol tant de l'àlbum com de la cançó principal) és la turmentada reflexió d'un home sobre la pròpia soledat i sobre el fracàs d'una llarga història d'amor. Al costat del piano acústic i una secció d'arc, l'ús mesurat de l'electrònica dóna al tall una sonoritat nova però no molesta: el sintetitzador mostra tota la seva força només al final, emergint des del fons, barrejant-se amb les veus i substituint gradualment, convertint- en un original sol que fa història, però que malauradament després serà copiat fins la sacietat en moltes altres produccions del país.

"E teva come stai?" és un gran disc, polèmic per la qual cosa li va envoltar (primer disc amb CBS, després "segrestat" de les botigues) i injustament maltractat amb un paupèrrim màrqueting (Recordem la seva comercialització a Espanya amb 4 temes en espanyol i a Llatinoamèrica amb els 9 temes en castellà).

A falta d'un fil conductor com el de "Només", "Sabato pomeriggio" o "Gira che tu rigira amore bell", "ETCS?" presenta 9 històries de relacions de parella com a fons i amb una atmosfera "melancòlica i tardorenc" amb extrems dramàtics com la guerra i el suïcidi a "Loro sono la" i "Ancora la pioggia cadre" (sublim pop simfònic) respectivament, però també amb extrems més alegres com el dolç ànsia de la trobada a "Amb et" (un funky original i molt viu) o el descriptiu romanticisme de "Un po 'di più". Entre aquests dos extrems trobem la història de "Giorni di neve", la impossible relació a "Signori si chiude", la malenconia i punyent tristesa de "ETCS?", Els records a "Tu amo ancora" o el final d'una història en "Quant è cosi".

La mateixa presentació del disc (fotos de portada contraportada i interior amb els gossos en Agordo) remata un disc inoblidable.
Font: http://www.soloclaudio.com/

Gala Eluard Dalí

Tal dia com avui va néixer:

Gala Eluard Dalí (el nom de pila era Helena Dimitrievna Diakonova), coneguda simplement com Gala ( 7 setembre de 1894 - 10 juny de 1982 ) va ser la inspiració de molts artistes, tot i que és principalment coneguda com dona de l'artista espanyol Salvador Dalí .

Nascuda a Kazan , Rússia , en el si d'una família d'intel-lectuals, va viure un petit lapse en Pokrovskoie . En 1913 va ser internada en un sanatori a Clavadel ( Suïssa ) per tractar la seva tuberculosi . Va conèixer Paul Éluard mentre es trobava a Suïssa i es va casar amb ell pocs anys després. Es va traslladar a París amb ell i junts van tenir una filla anomenada Cécile, l'únic fill que va tenir, (ja que Gala va haver de ser sotmesa a una histerectomia, poc després de casar-se amb Dalí)

Paul Eluard i Gala van visitar a un jove pintor surrealista a Cadaqués-Girona Catalunya amb els seus amics, en 1929 . El pintor era Salvador Dalí . L'amor va sorgir ràpidament entre ells. Al cap de pocs dies de conèixer-li va dir Gala a Dalí: "Ja no ens separarem mai". El 1932 es van casar pel civil i el 1958, mort Eduard, va tenir lloc la cerimònia religiosa al Santuari dels Àngels, prop de Girona. Dalí era 11 anys més jove que Gala.

Dalí, solia dir que ella va ser l'única que el va salvar de la bogeria i d'una mort primerenca. Més enllà de la seva genialitat, Dalí era un home problemàtic, insegur i desorganitzat i va ser Gala qui va actuar com el seu agent i va ser el seu intermediari entre el geni i el món real, al dedicar-se a aquests menesters va ferir moltes sensibilitats i va ser acusada d'materialista.

Gala va tenir nombroses relacions extramatrimonials, a les que Dalí mai es va oposar, potser perquè estava fascinat pel morbo del Candaules (una parafília similar al voyeurisme ). Va ser una mecenes per a joves artistes, i en els seus últims anys feia regals cars a qui es "s'associava" amb ella.


El 1968, el pintor li compra a Gala un castell en el petit poble de Púbol (província de Girona), al qual ell no pot accedir sense el permís previ i per escrit de la seva dona. Entre 1971 i 1980, Gala passa algunes temporades en el seu castell, sempre a l'estiu. Després de la seva mort, el 1982, és enterrada allà. Des de l'any 1996 el castell està obert al públic com a Casa-Museu Castell Gala Dalí de Púbol.


Gala és mundialment coneguda per ser la musa de Dalí i protagonista d'algunes de les seves pintures, aquí teniu una petita mostra.


Poema que Salvador Dalí va escriure a Gala

Fonts de vida
nits sense matins
jo puc arribar al brollador
on he vist sobtadament
la imatge tan estimada
que portava gravada
en el fons de les mevas entranyes.

Jo sé on està
el pa de vida,
tan blanc és
que tancant els ulls
el continu veient per transparència
pa de vida
jo sé on hi ha el forn
en les flames del qual
he vist prefigurada
la imatge tan estimada
de Gala tan estimada
forn que les totèmiques garlandes
li serveixen d'adorn.

Jo sé on està
en el fons de la terra
el bloc de marbre
on està continguda
la imatge de Gala tan estimada.
qelements obsessionen a la meva Gala
aire, aigua, foc i terra
que corresponen a la meva Gala
que vaig conèixer abans de néixer.


¡Aire, aire! És el que respir
de nit i de dia veig sense parar
la imatge de la meva gala tan estimada
el record de la meva Gala tan estimada
on respir sense parar
de nit i de dia
¡l'aire, l'aire!
de la meva Gala tan estimada.


En el fons sense matins
l'aigua s'aboca sense fí
al sortidor (del jardí)
on he vist detalladament
el rostre de la meva Gala
tan poc estimada.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Nat King Cole - Las mañanitas - 1958 -


Nat King Cole - Las mañanitas

Estas son Las Mañanitas
Que cantaba el Rey David
Hoy por ser día de tu santo
Te las cantamos a ti

Despierta mi bien, despierta
Mira que ya amaneció
Ya los pajarillos cantan
La luna ya se metió

Que linda esta la mañana
En que vengo a saludarte
Venimos todos con gusto
Y placer a felicitarte

El día en que tu naciste
Nacieron todas las flores
Y en la pila del bautismo
Cantaron los ruiseñores

Ya viene amaneciendo
Ya la luz del dia nos vio
Levántate de mañana
Mira que ya amaneció

Estas son Las Mañanitas
Que cantaba el Rey David
Hoy por ser día de tu santo
Te las cantamos a ti

Despierta mi bien, despierta
Mira que ya amaneció
Y los pajarillos cantan
La luna ya se metió

Nat "King" Cole, va ser un pianista i cantant nord-americà de jazz i pop, Cole va arribar al número u de vendes el 1950 amb la cançó Mona Lisa.

El 1958, Nat "King" Cole va estendre encara més la seva popularitat mundial als països hispanoparlants al gravar algunes de les seves interpretacions en espanyol.
Encara que no sabia parlar espanyol i no tenia habilitats per aprendre idiomes, Col s'aprenia frase per frase aquelles cançons per cantar amb passió i la seva veu pausada, i inoblidable

Avui ens deixa aquesta cançó, (Las mañanitas), que ens pot servir per felicitar les persones que estimem en el seu aniversari, així que ja sabeu ..... venim tots amb gust i plaer a felicitar-te!!.

diumenge, 5 de setembre del 2010

La Bottega dell'Arte - Bella Sarai - 1978 -

La Bottega dell'Arte és una banda italiana de la segona meitat dels 70 que s'assentava en un espai poc definit entre la balada i el rock simfònic.


La Bottega dell'Arte - Bella Sarai -

Dietro i vetri dorme la città
e con l'alba un sogno morirà
resto qui a guardare
la tua immagine svanire
lasci qualche pagina di te
scritta di silenzi e di perchè
con le mie canzoni
e le prime tue emozioni
Bella sarai nei lunghi anni tuoi
e ti amerò finchè respiro avrai
anche se ormai tu non ritorni
resta qualcosa restano i giorni
Bella sarai solo un ricordo in più
dei giorni miei dei giorni tuoi

Piano al buio scoprivano noi
i miei anni stretti contro i tuoi
persi tra la gente
che di noi non saprà niente
Bella sarai nei lunghi anni tuoi
e ti amerò finchè respiro avrai
anche se ormai tu non ritorni
resta qualcosa restano i giorni
Bella sarai anche se poi di te
mi resterà col tempo che sarà
qualche momento perso nel vento
quando al tuo fianco dormivo stanco

Freddie Mercury

Tal dia com avui va néixer:

 Freddie Mercury (nom de naixement: Farrokh Bulsara, en guyaratí ફ્રારુક બુલ્સારા; 5 setembre de 1946 - 24 novembre de 1991) fou un músic britànic, conegut per haver estat el vocalista de la banda de rock Queen. Com a intèrpret, ha estat reconegut per la seva poderosa veu i extravagants posades en escena. Com a escriptor de cançons, va compondre molts èxits, com ara "Bohemian Rhapsody", "Killer Queen", "Somebody to Love", "Your say Stop Me Now", "Crazy Little Thing Called Love", "Barcelona" i "We Are The Champions". Amb Mercury com a líder, s'estima que, per a 2009, Queen hauria venut 300 milions d'àlbums a nivell internacional.

L'abril de 1970, Mercury va conèixer el guitarrista Brian May i el bateria Roger Taylor, que prèviament havien estat en una banda anomenada Smile. Malgrat les reserves dels altres membres, Mercury va triar el nom "Queen" per a la nova banda. Després diria sobre això: "Estava previst sobre les connotacions gai, però això és només una faceta del nom". En aquell temps, també va canviar el seu cognom a Mercury, ja que segons les seves pròpies paraules, en la cançó "My Fairy King" , en el vers "Mother Mercury, look what the've done to me", cantava sobre la seva pròpia mare. Considerava que el nom "Freddie Mercury" tenia "poder".

A més del seu treball amb Queen, Freddie Mercury va tenir una carrera com a solista i ocasionalment va ser productor i participar en esdeveniments com músic convidat per a altres artistes. Mercury, que era parsi i va ser criat a la Índia, està considerat "la primera estrella de rock asiàtica a la Gran Bretanya". Una enquesta feta per The Sun va revelar que Mercury està considerat com el "màxim de déu del rock" a causa de les seves actuacions en directe.

Tot i haver conreat una personalitat molt extravagant, Mercury era una persona tímida i reservada, especialment amb els que no coneixia bé. A més solia donar poques entrevistes. Una vegada va dir de si mateix: "Quan estic en l'escenari sóc molt extravertit, però per dins sóc completament diferent".
Sens dubte, és una de les millors veus que ha donat el pop-rock en el segle XX, dotada d'un extraordinari registre (cobria tres octaves i mitja), i amb la qual va cantar una gran varietat d'estils musicals.


Freddie Mercury tenia afició i passió per l'òpera i era un admirador fervent de Montserrat Caballé cosa que va arribar a oïdes d'ella i va manifestar el seu desig de conèixer Freddie.
Mercury va volar a Barcelona per conèixer personalment a aquella diva del bel cant que va captivar anys enrere. Monserrat Caballé va rebre amb agrat un casset amb alguns temes del polifacètic Mercury i fins i tot va arribar a interpretar un d'ells al Covent Garden londinenc. Un mes més tard, van començar a treballar en l'edició del seu disc conjunt, i a finals de maig, ambdós van cantar en directe el tema Barcelona a la discoteca Ku d'Eivissa. El 8 octubre del 1988 van repetir actuació al festival La Nit de la Ciutat Comtal, excel-lent presentació per l'àlbum "Barcelona" que es va editar dos dies després.

(El Comitè Olímpic Espanyol va adoptar la cançó com a tema dels Jocs Olímpics d'aquesta ciutat el 1992.)

Aquella va ser l'última actuació en directe de Freddie Mercury. Fins i tot sense anunciar la malaltia, el deteriorament del seu estat físic era cada vegada més evident i Mercury es va recloure a casa seva, Kensington, espaiant cada vegada més les seves aparicions. Va ocultar la seva tragèdia fins i tot als seus propis companys de grup i tan sols un dia abans de la seva mort va anunciar públicament que des de 1986 patia SIDA.

El 22 de novembre de 1991, Mercury va trucar al mànager de Queen Jim Beach per discutir un assumpte públic. Al dia següent, es va realitzar el següent anunci en nom del cantant:

"Seguint l'enorme conjectura de la premsa de les últimes dues setmanes, és el meu desig confirmar que pateixo sida. Vaig sentir que era correcte mantenir aquesta informació en privat fins al dia de la data per a protegir la privacitat dels que m'envolten. No obstant, ha arribat l'hora que els meus amics i seguidors coneguin la veritat i espero que tots s'uneixin a mi i als meus metges per combatre aquesta terrible malaltia. La meva privacitat ha estat sempre molt important per a mi i sóc famós per pràcticament no donar entrevistes. Aquesta política continuarà"


De l'àlbum Innuendo gravat l'any 1990 us deixo la cançó "El Show Must Go On" - L'espectacle ha de continuar, la cançó narra l'esforç de Freddie Mercury per dur a terme tot i seguir acostan-se al final de la seva vida.




"El Show Must Go On" - L'espectacle ha de continuar -

Llocs buits. Per a què estem vivint?
Llocs abandonats. Espero que ens sapiguem la partitura.
Una i altra vegada, sap algú que és el que estem buscant?
Un altre heroi, un altre crim inútil.
Després de la cortina, a la pantomima.
Mantingues la línia. Algú vol reprendre'l?
El xou ha de continuar.
El xou ha de continuar.
Per dins, el meu cor s'està trencant.
El meu maquillatge pot ser que s'estigui escantellant.
Però el meu somriure està aquí.
Tot el que passa, ho deixo en mans de l'atzar.
Un altre mal al cor, un altre romanç fallit.
Una i altra vegada, sap algú per a què estem vivint?
Espero estar aprenent. He de romandre calent ara.
Aviat tornaré i giraré la cantonada.
Fora, està clarejant,
però dins, en la foscor, pateixo per ser lliure.
El xou ha de continuar.
El xou ha de continuar.
Per dins, el meu cor s'està trencant.
El meu maquillatge pot ser que s'estigui escantellant.
Però el meu somriure està aquí.
La meva ànima està pintada com les ales d'una papallona.
Contes de fades del passat creixeran però mai moriran.
Puc volar, amics meus.
El xou ha de continuar.
El xou ha de continuar.
L'encararé amb un somriure.
Mai cediré.
Amb el xou.
Cobrirà el compte, m'excedirà.
He de trobar les ganes per suportar.
Amb el xou.
Amb el xou ...
El xou ha de continuar


Freddie Mercury Va morir al seu llit a les set d'una freda tarda del dia 24 de novembre de 1991 com a conseqüència d'una pneumònia que no va poder superar. Amb tan sols quaranta-cinc anys, va dir adéu a la vida que tan intensament havia gaudit i va ser enterrat en una cerimònia íntima, seguint el ritu Zoroastre.


En aquest enllaç trobareu mes informació.

divendres, 3 de setembre del 2010

Camilo Sesto - Vivir sin ti - 1980 -


Camilo Sesto - Vivir sin ti

Una historia compartida
es una huella que no se olvida, amor
lo cierto
es que no puedo
vivir sin ti...

Una lágrima en la almohada,
un suspiro que no acaba, amor
lo cierto
es que no puedo
vivir sin ti...

Vivir sin ti, amor
es no vivir
vivir sin ti, amor
es vivir por vivir

Alimentando la esperanza
que vuelvas a mí

Vivir sin ti, amor
es algo más que sufrir
es ver la cara del destino
riéndose de mí

Un vacío en mi mesa
un dolor que nunca cesa, amor
lo cierto
es que no puedo
vivir sin ti...

Buscar refugio en la nostalgia
es como amarte a distancia, amor
lo cierto
es que no puedo
vivir sin ti...

Vivir sin ti, amor
es no vivir
vivir sin ti, amor
es vivir por vivir

Alimentando la esperanza
que vuelvas a mí

Vivir sin ti, amor
es algo más que sufrir
es ver la cara del destino
riéndose de mí

Dicen que el alma endurece
cuando ha sufrido muchas veces, amor
lo cierto
es que no puedo
vivir sin ti...

Un camino se me cierra
y un silencio que me aterra, amor
lo cierto
es que no puedo
vivir sin ti...

Vivir sin ti, amor
es no vivir
vivir sin ti, amor
es vivir por vivir

Alimentando la esperanza
que vuelvas a mí

Vivir sin ti, amor
es algo más que sufrir
es ver la cara del destino
riéndose de mí

Vivir sin ti, amor
es no vivir
vivir sin ti, amor
es vivir por vivir

Alimentando la esperanza
de que vuelvas a mí

dijous, 2 de setembre del 2010

Guy Laliberté - (Circ del Sol)

Tal dia com avui va nèixer:

Guy Laliberté, OC , Ordre del Quebec, (Nascut el 2 de setembre de 1959) és un empresari, filantrop, turista espacial i director executiu francocanadenc .És el fundador i actual director executiu del Cirque du Soleil (Circ del Sol). Començant com acordionista, caminador sobre xanques i tragafocs, Laliberté arribaria a fundar el seu propi circ, el qual és un conjunt de tots els estils circenses del món. El 2006, tenint del 95% de les accions del multimilionari Cirque Du Soleil, va ser nomenat el Empresari Ernst /Young de l'any.

Guy Laliberté va néixer en una família de classe mitjana a la Ciutat de Quebec, Canadà, el 1959. És fill d'una infermera i d'un Executiu de Relacions Públiques de Alcan Inc. Als setze anys, ja havia decidit que estudiaria una carrera relacionada a les arts escèniques, després d'haver produït diversos esdeveniments escolars. Després de graduarse, va començar a tocar amb un grup de música folk anomenat "La Gueule du loup", tocant el acordió i la harmònica . El seu treball en la música folk el va introduir a les presentacions de carrer.
Després de deixar la universitat, Laliberté se'n va anar de tour a Europa en qualitat de músic folk i artista de carrer, on també va aprendre l'art de empassar foc. En tornar a Quebec, el 1979, va aconseguir un treball en una planta hidroelèctrica el la Badia James , però va ser acomiadat tan sols tres dies després a causa d'una vaga de l'empresa. Es va recolzar en la seva assegurança de desocupació i va decidir no buscar un altre feina. En canvi, es va unir al grup de xanques-caminants "Les Échassiers de Baie-Saint-Paul", liderat per Gilles Ste-Croix. Poc després, Laliberté i Ste-Croix, van organitzar una fira d'estiu a Baie Saint Paul, Quebec, amb l'ajuda del futur col lega de Laliberté, Daniel Gauthier.

Aquest festival, anomenat "La Fête Forain" es va celebrar per primera vegada el juliol de 1982 a diverses parts del Quebec. Irònicament, l'esdeveniment va ser cancel.lat a la seva ciutat amfitriona poc després de començar, a causa de queixes d'alguns ciutadans. Laliberté va dirigir i va produir la fira pels següents anys, aconseguint un èxit financer moderat. Va ser durant 1983 quan el govern del Quebec li va concedir 1.5 milions de dòlars perquè presentés una producció l'any següent, com a part del 450 aniversari de la celebració del descobriment del Canadà per l'explorador francès Jaques Cartier . Laliberté va trucar a la seva creació "Le Grand Tour du Cirque du Soleil." Encara que el primer tour del Cirque du Soleil va reportar una utilitat de tan sols 40 mil dòlars, el seu èxit li va permetre signar contractes per 1.5 milions de dòlars.

Fins 1987, el Cirque du Soleil mai havia sortit del Canadà. Llavors, Laliberté va decidir arriscar-ho tot; decidir portar el seu circ al Festival d'Arts de Los Angeles. El trasllat va esgotar del tot els estalvis de la producció. Si no hagués estat bé a la presentació, el circ no hagués tingut els diners suficients per tornar a Quebec. Sobre això, Laliberté diu "Vam apostar tot aquella nit. Si fallábam, no hi hauria diners per tornar a casa".






Cirque du Soleil
(Circ del Sol) és una companyia canadenca creada per Guy Laliberté i Daniel Gauthier l'any 1984 a Quebec, Canadà.


En els enllaços que us deixo podreu trobar tota la informació sobre les meravelles d'aquest circ, les seves acrobàcies, la seva creativitat, els seus efectes de llum i so, música, escenografia i espectacles.




I ara gaudim d'un retall de Saltimbanco, Saltimbanco és la primera demostració principal del Circ del Sol iniciada l'any 1992.


La història explica l'evolució de l'ésser humà des de l'origen i cada número representa un aspecte diferent de la vida. Així, l'equilibri, el balanç, l'anar per la vida "sense problemes" és el de la bicicleta, el juggler representa la idea de jugar amb la vida i el foc es perfila amb un espectacle amb un aire flamenc, que pretén alertar els protagonistes de la mort.

Laliberté va dir al respecte de Saltimbanco: «En l'àmbit personal, Saltimbanco és un missatge de pau. En els anys 1990, la immigració era un problema, així com la unió de cultures diferents a les ciutats. Saltimbanco reflecteix aquesta combinació, amb totes les seves personalitats i colors. És el desafiament que tenim al món d'avui en dia: respectar els uns als altres, viure i treballar junts en harmonia, més enllà de les nostres diferències » La Vanguardia.

                                    Gaudiu de la funció!!

Julio Iglesias - Vivir- 1974 -


Julio Iglesias - Vivir

Hay veces que en la vida
perdemos la esperanza
naufraga nuestra barca y
nuestro amor
y en el andar errante
de eternos caminantes
por cada risa, siempre hay un dolor.

En cada despedida
hay penas escondidas
en cada adiós hay algo que olvidar
también en cada encuentro
se olvidan sufrimientos
con una mano amiga
que estrechar.

Vivir
a veces es,
reír,
también llorar
vivir es una carta por jugar.
Vivir
a veces es,
perder,
también ganar
vivir es un mañana que esperar.

Por cada invierno frío
en tu jardín sombrío
hay una primavera que esperar
por cada amor que muere
hoy otro amor que quiere
nacer con la esperanza
de llegar.

Ya ves que todo pasa
que siempre hay un mañana
que no vale la pena abandonar
que siempre hay una puerta
abierta a la esperanza,
que siempre hay un camino
por andar.

Alberto Cortez -No soy de aquí - 1971 -


Alberto Cortez -No soy de aquí

Me gusta andar
pero no sigo el camino,
pues lo seguro ya no tiene misterio,
me gusta ir con el verano
muy lejos,
pero volver donde mi madre
en invierno
y ver los perros que jamás me olvidaron
y los abrazos que me dan mis hermanos.

Me gusta el sol
y la mujer cuando llora,
las golondrinas y las malas señoras,
saltar balcones y abrir las ventanas
y las muchachas en abril.

Me gusta el vino tanto como las flores
y los amantes, pero no los señores,
me encanta ser amigo de los ladrones
y las canciones en francés.

No soy de aquí ni soy de allá
no tengo edad ni porvenir
y ser feliz es mi color de identidad.
No soy de aquí ni soy de allá
no tengo edad ni porvenir
y ser feliz es mi color de identidad.

Me gusta está tirado siempre en la arena
o en bicicleta perseguir a Manuela
o todo el tiempo para ver las estrellas
con la María en el trigal.

No soy de aquí ni soy de allá
no tengo edad ni porvenir
y ser feliz es mi color de identidad.
No soy de aquí ni soy de allá
no tengo edad ni porvenir
y ser feliz es mi color de identidad.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Dyango - Querer y perder - 1980 -

Amb la cançó que ens porta avui Dyango, "Qerer y perder" escrita per Ray Girado, va representar a Espanya en el Festival de la OTI del 1980 i va ocupar el segon lloc.



Dyango - Querer y perder

Cuando te conocí
La vida me enseño
Que caro cuesta ser feliz
Y el precio es el dolor
Saber que te perdí
No a sido lo peor
Peor fue descubrir
Que como tu no hay dos

Pero es mejor querer
Y después perder
Que nunca haber querido
Estés donde tu estés
Te recordare
y estarás conmigo

Pero es mejor querer
Y después perder
Que nunca haber querido
Estés donde tu estés
Te recordare
Y estarás conmigo
Volverás conmigo

Que voy hacer sin ti
Si detrás de tu adiós
Se van los sueños que hay en mí
Y toda mi ilusión
Y si quererte así
Fue mi mayor error
Castígame a vivir
Pagando con mi amor

Pero es mejor querer
Y después perder
Que nunca haber querido
Estés donde tu estés
Te recordare
y estarás conmigo

Pero es mejor querer
Y después perder
Que nunca haber querido
Estés donde tu estés
Te recordare
Y estarás conmigo
Volverás conmigo......

Joan Manuel Serrat - Cançó de matinada - 1969 -


Cançó de matinada

Ens ho ha de dir la veu tremolosa
y trista d'un campanar.
Un cop de llum i el crit de d'una garsa
que ha despertat amb fam i busca
per entre blats i civades
qualsevol cosa per omplir el pap.
O potser un gall
que dins la cort canta.
La nit és morta, i ja es fa clar,
la nit és morta, i ja es fa clar.

Mentre jo canto, de matinada,
la vila és adormida encara.

S'han despertat mullades les fulles
del camp d'alfals veí.
S'espolsen l'aigua de la rosada
mentre que arriba la matinada
i el sol que les escalfa
fins que les tallin d'un cop de falç.
Alcen la testa
mullada i fresca.
Per a caure a terra massa temps hi ha,
per a caure a terra massa temps hi ha.

Dintre la vila ja plora un nen
i pels afores corren els bens.

I amb el sarró i la bóta a l'esquena,
i amb un bastó a la mà,
se'n va el pastor i el seu gos d'atura,
se'n van cap unes altres pastures.
Trencant rius i cabanyes
a les muntanyes volen tornar.
Surt amb l'aurora,
cal sortit d'hora:
el camí que han de fer és molt llarg,
el camí que han de fer és molt llarg.

Cap a vila ja ve el pagès,
la bossa buida i el carro ple.

De roig tomàquet i de verdures
collides del seu hort.
La mula sua, el carro crida
i l'home tanca els ulls i somnia
mentre el sol es lleva
d'un llit d'alzines, enlluernant
a les velletes
que, pansidetes,
cap a l'església van caminant,
cap a l'església van caminant.

I ara jo canto de matinada,
la vila és adormida encara.