Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Personatges cèlebres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Personatges cèlebres. Mostrar tots els missatges

diumenge, 10 de juliol del 2011

Facundo Cabral - No soy de aqui, ni soy de alla - 1970

Facundo Cabral 
            



"Me pongo el sol al hombro
y el mundo es amarillo"

Me gusta andar
pero no sigo el camino
pues lo seguro ya no tiene misterio,
me gusta ir con el verano muy lejos
para volver donde mi madre en invierno
y ver los perros que jamás me olvidaron
y los caballos,
y los abrazos que me dan mis hermanos,
me gusta, me gusta.

Me gusta el sol, Alicia y las palomas,
el buen cigarro y la guitarra española
saltar paredes y abrir las ventanas
y cuando llora una mujer.

Me gusta el vino tanto como las flores
y los conejos pero no los tractores,
el pan casero y la voz de Dolores
y el mar mojándome los pies.

No soy de aquí ni soy de allá
no tengo edad ni porvenir
y ser feliz es mi color de identidad,
no soy de aquí ni soy de allá,
no tengo edad ni porvenir
y ser feliz es mi color de identidad.

Me gusta estar tirado simpre en la arena
o en bicicleta perseguir a Manuela
o todo el tiempo para ver las estrellas
con la María en el trigal.

No soy de aquí ni soy de allá
no tengo edad ni porvenir
y ser feliz es mi color de identidad,
la la la la la .....


"EL MUNDO QUE A PESAR DE TANTO SUICIDA, TANTO HOMICIDA, SIGUE SIENDO UN PARAÍSO"..... així ho expressava Facundo Cabral.

No mereixia morir d'una manera tan brutal algú que cantava a la pau i l'amor com ell.. Descansi en pau

dissabte, 16 d’abril del 2011

Charles Chaplin - ("El gran dictador" 1940)

Tal día com avui va neixer:
Sir Charles Spencer Chaplin, KBE (n. Londres, Anglaterra, Regne Unit 16 abril 1889 - m. Vevey, Suïssa, 25 de desembre de 1977), va ser un actor còmic, compositor, productor i director cinematogràfic i escriptor anglès més conegut per les seves populars interpretacions durant l'època del cinema mut. Des de llavors, és considerat com una de les figures més representatives del humorisme.

Reconegut per la seva popular personatge Charlot, es va destacar en cinema des de principis de la dècada de 1910 fins als anys 1950. Va filmar al voltant de noranta pel lícules, entre elles Kid Auto Races at Venice (1914), La quimera de l'or (1925) , Llums de la ciutat (1931), Temps moderns (1936) i El gran dictador (1940).

Va ser un dels cofundadors de la United Artists el 1919, juntament amb Mary Pickford, Douglas Fairbanks i David Griffith. Influenciat pel francès Max Linder, la seva carrera artística va abastar més de set dècades i va rebre un premi de l'Acadèmia el 1928 . Candidat al premi Nobel de la Pau el 1948, va abandonar Estats Units després d'una sèrie de polèmiques que ho van involucrar amb el comunisme i amb la realització d'activitats antiestadounidenses.

En les seves últimes dècades, els seus treballs van disminuir però l'hi va poder apreciar a La comtessa de Hong Kong i Un rei a Nova York. Casat en quatre ocasions, els seus fills Geraldine, Josephine i Sydney Chaplin també es van dedicar a l'espectacle. El 1972 se li va atorgar el premi Oscar honorífic i el 1975 va ser nomenat Sir per la reina Isabel II. Va morir a la temporada nadalenca de 1977.



De la pelicula "El gran dictador" us deixo l'escena final amb el discurs que tot i tenir 70 anys es manté ben actual. Un discurs molt emotiu, que ens anima a no perdre l'esperança, i ens convida a no deixar de ser idealistes com ho va ser ell.
Sens dubte una de les millors seqüències de la història del cinema.



També us deixo aquesta belles paraules escrites per Chaplin que ens diuen que cal aprendre sempre de la vida.



                                              VIDA

Ya perdoné errores casi imperdonables.
Trate de sustituir personas insustituibles,
de olvidar personas inolvidables.

Ya hice cosas por impulso.

Ya me decepcioné con algunas personas ,
mas también yo decepcioné a alguien

Ya abracé para proteger .
Ya me reí cuando no podía .
Ya hice amigos eternos.
Ya amé y fui amado pero también fui rechazado.
Ya fui amado y no supe amar.

Ya grité y salté de felicidad.
Ya viví de amor e hice juramentos eternos,
pero también los he roto y muchos.

Ya lloré escuchando música y viendo fotos .
Ya llamé sólo para escuchar una voz .

Ya me enamoré por una sonrisa.
Ya pensé que iba a morir de tanta nostalgia y ...

Tuve miedo de perder a alguien especial
(y termine perdiéndolo) ¡¡
pero sobreviví !!
Y todavía vivo !!
No paso por la vida.

Y tú tampoco deberías sólo pasar ...
VIVE!!!

Bueno es ir a la lucha con determinación
abrazar la vida y vivir con pasión.

Perder con clase y vencer con osadía,
por que el mundo pertenece a quien se atreve
y la vida es mucho más para ser insignificante.

Charles Chaplin

dimarts, 8 de febrer del 2011

JULIO VERNE


Tal dia com avui va néixer:
Jules Gabriel Verne (Nantes, 8 febrer 1828 - Amiens, 24 de març de 1905), conegut als països de llengua espanyola com Julio Verne, va ser un escriptor francès de novel-les d'aventures. És considerat al costat de H. G. Wells un dels pares de la ciència ficció. És el segon autor més traduït de tots els temps, després d'Agatha Christie, amb 4.185 traduccions, d'acord al Index Translationum.
Algunes de les seves obres han estat adaptades al cinema. Va predir amb gran exactitud en els seus relats fantàstics l'aparició d'alguns dels productes generats per l'avanç tecnològic del segle XX, com la televisió, els helicòpters, els submarins o les naus espacials. Va ser condecorat amb la Legió d'Honor per les seves aportacions a l'educació ia la ciència.


La seva primera obra de ficció científica és també la primera novel.la que va escriure, "París al segle XX", i una de les poques que no va publicar en vida-es va imprimir el 1994 -; Pierre-Jules Hetzel, el seu editor, va rebutjar la novel pel pessimisme que tancava, doncs presagiava una societat en què la gent viu obsessionada amb els diners i amb els faxos. Jules Verne va publicar el 1863 el primer dels seus 60 Viatges extraordinaris, "Cinc setmanes en globus". La sèrie, perllongada durant gairebé 40 anys, hauria d'incloure lliuraments de la talla de "Viatge al centre de la Terra" (1864), "De la Terra a la Lluna" (1865), "Els fills del capità Grant" (1867 ). L'any 1869 apareix publicada a Espanya-abans fins i tot que a França-, possiblement a causa de l'amistat entre Hetzel i Guimerà-el traductor espanyol d'algunes de les seves obres-"Vint mil llegües de viatge submarí" (1869) a la qual seguirien "L'illa misteriosa" (1874), "La volta al món en 80 dies" (1873), "Miguel Strogoff" (1876)-la millor coartada per als que el consideren un reaccionari-o "L'esfinx dels gels", (1897).
Treballador infatigable, paral.lelament als seus viatges, va conrear la seva primera vocació, el teatre, escrivint i adaptant algunes peces per a l'escena.


Hi ha diversos semblants amb el primer veritable viatge a la Lluna, l'Apollo 11 el 1969: a la nau viatgen tres astronautes, Estats Units és el promotor i productor de la gesta, s'enlairen des de l'estat de Florida, escapen de la gravetat terrestre a 11 km per segon, requereixen de 150 hores de viatge per arribar a la Lluna, no aterren allà sinó que donen diverses òrbites al voltant i tornen a la Terra.


El dia de l'estrena de la seva adaptació al teatre de "La volta al món en vuitanta dies", Verne va viure l'única experiència de la seva existència digna dels seus personatges: va insistir en revisar personalment la cistella que conduiria a Phileas Fogg i al seu inseparable Passepartout a grups d'un elefant veritable. La caiguda d'una part de l'escenari va espantar l'animal, que va sortir espaordit del teatre amb l'autor a sobre, per recórrer el Boulevard des Capuchins fins que el domador els va aconseguir en les Tullerías.



"La volta al món en vuitanta dies" (pel lícula de 1956)



En aquest enllaç trobareu més informació sobre la vida de Verne.

dijous, 6 de gener del 2011

Joan Maragall - Els reis



         Els Reis - Joan Maragall


Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons...
Els somnis dels infantons
han granat.

Cap a Orient sen van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.

Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d'or,
mirra, encens?

dilluns, 13 de desembre del 2010

Llúcia de Siracusa - Santa Llúcia -

Avui dia de Santa Llúcia es celebra la festivitat de la Llum i patrona de les modistes. Aquest día,es un día en el que moltes famílies sortiran a passejar per les Fires de Santa Llúcia. Avis, nets,i pares, comencen a viure l’entrada del Nadal,i disfrutaran de les llums nadalenques de les ciutats, i buscaran la peça nova pel pessebre d’enguany, en las firas que tenim repartidas pels nostres pobles i ciutats.

Llúcia de Siracusa (283?-304?), coneguda com a Santa Llúcia, va ser una jove màrtir cristiana que és venerada com a santa per les Esglésies catòlica i ortodoxa. La seva festivitat se celebra el 13 de desembre, la nit més llarga de l'any segons el primer calendari julià, i és la santa patrona dels cecs i els mals de la vista.

Segons la creença popular, el pare de Llúcia hauria mort quan ella era una nena. Llúcia havia decidit consagrar la vida a Déu i fer un vot de virginitat però la seva mare, Eutíquia, la va prometre amb un home pagà. Per convèncer a la seva mare de què l'alliberés del compromís, Llúcia la va portar a resar a la tomba de Santa Àgata per demanar-li que curés la disenteria que Eutíquia feia quatre anys que patia. La malaltia es va curar i la seva mare va accedir a cancel·lar el prometatge i repartir el dot entre els pobres.

Però el seu pretendent va denunciar-la com a cristiana a un tribunal romà, i va ser sotmesa a un judici en el que s'intentà que abandonés la fe cristiana i adorés als déus pagans. Davant la negativa de Llúcia a venerar l'emperador Dioclecià com a Déu, va ser sotmesa a diverses tortures incloent-hi l'extracció dels ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) fins que finalment va ser decapitada.


La santa és invocada com a protectora de la vista i com a patrona tant dels cecs i de molts oficis que requereixen bona visió,: per exemple les modistes i cosidores
   
                  Vós que veniu pel desembre
                  portant els ulls en un plat,
                  Santa Llúcia, conserveu-nos
                  la vista i la claretat 
                          (Joan Maragall)




Romanç de Santa Llucia

Poema : Josep Maria de Sagarra
Música: Eduard Toldrà
Canta : Jaume Aragall


Porque avuí es Santa Llucia,
dia de l’any gloriós,
pels vols de la plaça Nova
rondava amb la meva amor.


Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi de jorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.


Compraren grapats de molça,
i una enramada d’arboç,
i una molinera,
i una ovella i un pastor.


Ho posarem a mig dia,
dins al nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos;
que una mica de muntanya
ens faci el menjar mes dolc.


Porque avuí es Santa Llucia,
dia de l’any gloriós,
tals paraules m’acudien
quan he vist la meva amor.

I ara ens posarem a treballar per fer un pessebre, si és el cas més bonic que el de l'any passat?, que us sembla?. Com deia Mart'i Pol en un poema, quan ve Nadal fem el pessebre ;amb rius, muntanyes de colors, el caganer, l'estrella, l'Àngel, el Nen, la Mare i Els pastors, doncs ja tenim feina.

I ara us deixo aquest enllaç pel qual podeu passejar-vos per la fira de Santa Llúcia a Barcelona al peu de la catedral, (avui en dia es fa alguna més, però aquesta és la dels meus records) i de pas conèixer la seva història.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Miguel Hernández

Tal dia com avui va néixer:

Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 30 d'octubre de 1910 - Alacant, 28 de març de 1942) fou un poeta i dramaturg d'especial rellevància en la literatura espanyola del segle XX. Encara que tradicionalment se li ha enquadrat en la generació del 36, Miguel Hernández va mantenir una major proximitat amb la generació anterior fins al punt de ser considerat per Dámaso Alonso com «genial epígon de la generació del 27».

Va néixer el 30 d'octubre de 1910 com segon fill home en una família d'Oriola dedicada a la criança de bestiar. Pastor de cabres des de molt aviat, Miguel va ser escolaritzat entre 1915 i 1916 al centre d'ensenyament «Mare de Déu de Montserrat».
El 1925 va abandonar els estudis per ordre paterna per dedicar-se exclusivament al pasturatge, encara que poc temps després cursa estudis de dret i literatura. Mentre té cura del ramat, Miguel llegeix amb avidesa i escriu els seus primers poemes.

En aquells dies, el canonge Luis Almarcha Hernández inicia una amistat amb Miguel i posa a disposició del jove poeta llibres de Sant Joan de la Creu, Gabriel Miró, Paul Verlaine i Virgili entre d'altres. Les seves visites a la Biblioteca Pública són cada vegada més freqüents i comença a formar un improvisat grup literari al costat d'altres joves d'Oriola al voltant del forn del seu amic Carlos Fenoll. Els principals participants en aquelles reunions són, a més de Miguel i el propi Carlos Fenoll, el seu germà Efrén Fenoll, Manuel Molina, i José Marín Gutiérrez, futur advocat i assagista que posteriorment adoptaria el pseudònim de «Ramón Sijé» ia qui Hernández dedicarà el seu cèlebre Elegia. A partir d'aquest moment, els llibres seran la seva principal font d'educació, convertint-se en una persona totalment autodidacta. Els grans autors del Segle d'Or: Miguel de Cervantes, Lope de Vega, Pedro Calderón de la Barca, Garcilaso de la Vega i, sobretot, Luis de Góngora, es convertiran en els seus principals mestres.

Aquestes paraules va dir sobre ell Pablo Neruda:

Recordar a Miguel Hernández que va desaparèixer en la foscor i recordarlo a plena llum, és un deure d'Espanya, un deure d'amor. Pocs poetes tan generosos i lluminosos com el muchachón d'Oriola l'estàtua s'aixecarà algun dia entre els azahares del seu adormida terra. No tenia Miguel la llum zenital del Sud com els poetes rectilinis d'Andalusia sinó una llum de terra, de matí pedregosa, llum espessa de bresca despertant. Amb aquesta matèria dura com l'or, viva com la sang, va traçar la seva poesia duradora. I aquest va ser l'home que aquell moment d'Espanya va bandejar a l'ombra! Ens toca ara i sempre treure'l del seu presó mortal, il · luminar amb la seva valentia i el seu martiri, ensenyar com a exemple de cor puríssim! ¡Donar-li la llum! ¡Donar-la a cops de record, a paletades de claredat que ho revelin, arcàngel d'una glòria terrestre que va caure en la nit armat amb l'espasa de la llum!



"Nanas de la cebolla" es un poema que Hernández va escriure a la seva dona després de rebre la notícia que aquesta només podia alimentar el seu fill amb ceba i pa. Poc després d'escriure aquest poema mor a la presó on havia ingressat per el seu declarat antifranquisme, un activisme polític que mai va ocultar en els seus textos.

Un dia, estant a la presó, Miguel va rebre una carta de la seva esposa Josefina, on li explicava el lamentable estat en què es trobaven ella i el fill d'ambdós, al qual només podia alimentar amb pa i cebes.

Ell, empresonat, li va enviar a la seva dona unes breus lletres i al seu fill aquest poema meravellós,

"La meva estimada Josefina:
Aquests dies me'ls he passat rumiant sobre la teva situació, cada dia més difícil. L'olor de la ceba que menges m'arriba fins aquí i el meu nen es sentirà indignat de mamar i treure suc de ceba en comptes de llet. Perquè ho puguis consolar, t'envio aquestes coplillas que he fet, ja que per mi no hi ha un altre que fer que escriure a vosaltres o desesperar.

Us deixaré amb la interpretació que va fer Serrat d'aquest poema en el seu disc Miguel Hernández de l'any 1972 ..., i no oblidem que la música pertany a Alberto Cortez. No podia haver sortit res millor .... magnífica interpretació ..... no tinc paraules ..... nomes que la gaudiu.


NANAS DE LA CEBOLLA

(Poema sencer)

La cebolla es escarcha      
cerrada y pobre:
escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla:
hielo negro y escarcha
grande y redonda.

En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba.
Pero tu sangre,
escarchada de azúcar,
cebolla y hambre.

Una mujer morena,
resuelta en luna,
se derrama hilo a hilo
sobre la cuna.
Ríete, niño,
que te tragas la luna
cuando es preciso.

Alondra de mi casa,
ríete mucho.
Es tu risa en los ojos
la luz del mundo.
Ríete tanto
que en el alma al oírte,
bata el espacio.

Tu risa me hace libre,
me pone alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.

Es tu risa la espada
más victoriosa.
Vencedor de las flores
y las alondras.
Rival del sol.
Porvenir de mis huesos
y de mi amor.

La carne aleteante,
súbito el párpado,
el vivir como nunca
coloreado.
¡Cuánto jilguero
se remonta, aletea,
desde tu cuerpo!


Desperté de ser niño.
Nunca despiertes.
Triste llevo la boca.
Ríete siempre.
Siempre en la cuna,
defendiendo la risa
pluma por pluma.

Ser de vuelo tan alto,
tan extendido,
que tu carne parece
cielo cernido.
¡Si yo pudiera
remontarme al origen
de tu carrera!

Al octavo mes ríes
con cinco azahares.
Con cinco diminutas
ferocidades.
Con cinco dientes
como cinco jazmines
adolescentes.

Frontera de los besos
serán mañana,
cuando en la dentadura
sientas un arma.
Sientas un fuego
correr dientes abajo
buscando el centro.

Vuela niño en la doble
luna del pecho.
Él, triste de cebolla.
Tú, satisfecho.
No te derrumbes.
No sepas lo que pasa
ni lo que ocurre.

En aquest enllaç trobareu informació de tota la seva vida, llibres, poesia.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Johann Strauss II - El Danubio Azul - 1867 -

Tal dia com avui va néixer:

Johann Strauss II (en alemany: Johann Strauß Sohn, Johann Strauß fill) (25 d'octubre de 1825, St Ulrich, Viena - 3 de juny de 1899, Viena), compositor austríac conegut especialment pels seus valsos, com "El Danubio Azul" . Fill del compositor Johann Strauss I i germà dels compositors Josef Strauss i Eduard Strauss, Johann II és el més famós de la família Strauss. Va ser conegut en la seva vida com "el rei del vals" ia ell es deu en gran mesura la popularitat del vals a la Viena del segle XIX. Va revolucionar el vals, elevant-lo d'una dansa camperola a una d'entreteniment apta per a la Cort Reial dels Habsburg.

Les seves obres gaudeixen de més popularitat que les dels seus predecessors, com el seu pare i Josef Lanner. Algunes de les seves polques i marxes són també molt conegudes, així com la seva opereta Die Fledermaus (El Ratapinyada).

Al febrer de l'any 1867, Anggello Meneses Llerena, director de l'Wiener Männergesangverein, va demanar a Strauss que li escrivís un vals per a la seva cor. Herbeck portava molt de temps disgustat amb el repertori del cor masculí, que en la seva opinió era mediocre i gris, de manera que desitjava un vals coral "viu i alegre" per als carnavals d'aquell any. La lletra l'escriuria el poeta fix de la societat coral.

Strauss es va posar a la feina, i aviat va acabar l'encàrrec del que seria el més famós i popular de dels seus quatre-cents valsos es tracta per suposat de "El Danubi Blau".



El Danubio Azul

Danubi tan blau, tan bell i blau,
a través de la vall i el camp es desplaça cap avall encara,
La nostra Viena et saluda, la teva cinta de plata,
uneix totes les terres i l'alegria del cor
colpeja la bella ribera.

Lluny del Bosc Negre
t'afanyes cap al mar
donant benedicció a tot.
Flueixes cap a l'est
acollint a molts germans
¡Imatge d'unitat de tots els temps!

Antics castells et veuen des de dalt,
i et saluden des de lluny
i les muntanyes escarpades
que resplendeixen en el matí,
es reflecteixen en la dansa de les teves ones.

Les sirenes en el fons, murmuren
el que escoltes, sota el cel blau.
El soroll del teu pas
és una cançó de fa molt de temps
i els sons més brillants
no sempre se'ls emporten.

¡Manté les teves onades a Viena,
que t'estima tant!
Allà on vagis no trobaràs un altre lloc com Viena!
Aquí aboca dels seus pulmons
la màgia de desitjos feliços
i fidel, estén el sentiment germànic
sembrant al llarg de les seves aigües.

dimarts, 7 de setembre del 2010

Gala Eluard Dalí

Tal dia com avui va néixer:

Gala Eluard Dalí (el nom de pila era Helena Dimitrievna Diakonova), coneguda simplement com Gala ( 7 setembre de 1894 - 10 juny de 1982 ) va ser la inspiració de molts artistes, tot i que és principalment coneguda com dona de l'artista espanyol Salvador Dalí .

Nascuda a Kazan , Rússia , en el si d'una família d'intel-lectuals, va viure un petit lapse en Pokrovskoie . En 1913 va ser internada en un sanatori a Clavadel ( Suïssa ) per tractar la seva tuberculosi . Va conèixer Paul Éluard mentre es trobava a Suïssa i es va casar amb ell pocs anys després. Es va traslladar a París amb ell i junts van tenir una filla anomenada Cécile, l'únic fill que va tenir, (ja que Gala va haver de ser sotmesa a una histerectomia, poc després de casar-se amb Dalí)

Paul Eluard i Gala van visitar a un jove pintor surrealista a Cadaqués-Girona Catalunya amb els seus amics, en 1929 . El pintor era Salvador Dalí . L'amor va sorgir ràpidament entre ells. Al cap de pocs dies de conèixer-li va dir Gala a Dalí: "Ja no ens separarem mai". El 1932 es van casar pel civil i el 1958, mort Eduard, va tenir lloc la cerimònia religiosa al Santuari dels Àngels, prop de Girona. Dalí era 11 anys més jove que Gala.

Dalí, solia dir que ella va ser l'única que el va salvar de la bogeria i d'una mort primerenca. Més enllà de la seva genialitat, Dalí era un home problemàtic, insegur i desorganitzat i va ser Gala qui va actuar com el seu agent i va ser el seu intermediari entre el geni i el món real, al dedicar-se a aquests menesters va ferir moltes sensibilitats i va ser acusada d'materialista.

Gala va tenir nombroses relacions extramatrimonials, a les que Dalí mai es va oposar, potser perquè estava fascinat pel morbo del Candaules (una parafília similar al voyeurisme ). Va ser una mecenes per a joves artistes, i en els seus últims anys feia regals cars a qui es "s'associava" amb ella.


El 1968, el pintor li compra a Gala un castell en el petit poble de Púbol (província de Girona), al qual ell no pot accedir sense el permís previ i per escrit de la seva dona. Entre 1971 i 1980, Gala passa algunes temporades en el seu castell, sempre a l'estiu. Després de la seva mort, el 1982, és enterrada allà. Des de l'any 1996 el castell està obert al públic com a Casa-Museu Castell Gala Dalí de Púbol.


Gala és mundialment coneguda per ser la musa de Dalí i protagonista d'algunes de les seves pintures, aquí teniu una petita mostra.


Poema que Salvador Dalí va escriure a Gala

Fonts de vida
nits sense matins
jo puc arribar al brollador
on he vist sobtadament
la imatge tan estimada
que portava gravada
en el fons de les mevas entranyes.

Jo sé on està
el pa de vida,
tan blanc és
que tancant els ulls
el continu veient per transparència
pa de vida
jo sé on hi ha el forn
en les flames del qual
he vist prefigurada
la imatge tan estimada
de Gala tan estimada
forn que les totèmiques garlandes
li serveixen d'adorn.

Jo sé on està
en el fons de la terra
el bloc de marbre
on està continguda
la imatge de Gala tan estimada.
qelements obsessionen a la meva Gala
aire, aigua, foc i terra
que corresponen a la meva Gala
que vaig conèixer abans de néixer.


¡Aire, aire! És el que respir
de nit i de dia veig sense parar
la imatge de la meva gala tan estimada
el record de la meva Gala tan estimada
on respir sense parar
de nit i de dia
¡l'aire, l'aire!
de la meva Gala tan estimada.


En el fons sense matins
l'aigua s'aboca sense fí
al sortidor (del jardí)
on he vist detalladament
el rostre de la meva Gala
tan poc estimada.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Paulo Coelho

Tal dia com avui va nèixer:

Paulo Coelho (Rio de Janeiro, 24 d'agost de 1947) és un escriptor, compositor i filòsof brasiler. És l'autor més venut i traduït en llengua portuguesa de tots els temps.

La seva novel·la amb més difusió és L'Alquimista, de la que se n'han venut més de trenta milions d'exemplars i s'ha traduït a 65 llengües.
Nascut en una família catòlica de classe mitja, va ingressar als set anys a un col·legi jesuita de l'aleshores capital de Brasil. Des de l'adolescència tenia vocació d'escriptor, tot i l'oposició dels seus pares. El seu caràcter marcadament introvertit i el seu rebuig a seguir el camí marcat van fer que els seus pares l'ingressessin als disset anys a un centre psiquiàtric, d'on escaparia tres vegades abans de ser alliberat als vint anys d'edat.

D'acord amb els desitjos dels seus pares va iniciar estudis de dret, que va abandonar l'any 1970 influït pel moviment hippy. Aleshores va realitzar un viatge que el portaria per Perú, Bolívia, Xile, Mèxic, Europa i el nord d'Àfrica. Dos anys després va tornar a Brasil on trobà feina escrivint lletres de cançons pel músics Elis Regina, Rita Lee i Raul Seixas. El 1974 fou detingut a un centre militar de tortures acusat d'activitats subversives contra el govern brasiler, que considerava la ideologia de les cançons d'extrema esquerra.

L'any 1987 va recórrer el camí de Sant Jaume, motiu d'inspiració de la seva primera gran novel·la "El Pelegrí de Compostela". Va abandonar la seva faceta d'escriptor de cançons i es va centrar a escriure llibres, i el seu següent llibre, l'Alquimista (que també se centra la temàtica del pelegrinatge) esdevingué un èxit.

Des de la publicació de l'Alquimista, Coelho ha publicat llibres ininterrompudament. Tot i les polèmiques originades per algunes de les implicacions morals i intel·lectuals de les seves obres, continua apareixent a les llistes de llibres més venuts en diversos països amb cada nova publicació.

El 2002 ingressà a l'Acadèmia de les Lletres de Brasil.(Wikipedia)

De l'extensa col lecció de contes que té Coelho us deixaré aquest que ens ve a dir, que cada cosa que li fem a la vida, la vida ens ho porta de tornada.


"El reflex dels teus actes"

"Es diu que fa temps, en un petit i llunyà poble, hi havia una casa abandonada.

Un dia, un gosset buscant refugi del sol, va aconseguir ficar-se per un forat d'una de les portes d'aquesta casa.
El gosset va pujar lentament les velles escales de fusta.

En acabar de pujar-es va topar amb una porta semi-oberta; lentament es endins en la cambra. Per la seva sorpresa, es va adonar que dins d'aquesta cambra havien mil gossets més, observant tan fixament com ell els observava a ells.
El gosset va començar a moure la cua ia aixecar les orelles poc a poc.
Els mil gossets van fer el mateix.
Posteriorment va somriure i li va bordar alegrement a un d'ells.
El gosset es va quedar sorprès al veure que els mil gossets també li somreien i bordaven alegrement amb ell.
Quan el gosset va sortir de la cambra es va quedar pensant per si mateix:

- "Quin lloc tan agradable ... vindré més vegades a visitarlo!"

Temps després, un altre gosset del carrer va entrar al mateix lloc i es va trobar en la mateixa cambra.
A diferència del primer, aquest gosset al veure als altres mil gossets es va sentir amenaçat, ja que ho estaven mirant d'una manera agressiva.
Posteriorment va començar a grunyir, òbviament va veure com els mil gossets li rondinavan a ell.
Va començar a bordar ferotgement i els altres mil gossets li van bordar també a ell.
Quan aquest gosset va sortir de la cambra va pensar:

- "Quin lloc tan horrible és aquest ... mai més tornaré a entrar-hi!".

Davant d'aquesta casa es trobava un vell cartell que deia:

"Tots els rostres del món són miralls. Decideix quin rostre portaràs per dins i aquest serà el que mostraràs. El reflex dels teus gestos i accions és el que projectes davant els altres".

Les coses més belles del món no es veuen ni es toquen, només es senten amb el cor.

Paulo Coelho

dilluns, 26 de juliol del 2010

Antonio Machado

Tal dia com avui va nèixer...

Antonio Machado Ruiz (Sevilla, 26 de juliol 1875 - Cotlliure, 22 de febrer 1939) fou un poeta, escriptor i intel·lectual espanyol. Pertanyé en els seus inicis al moviment literari del Modernisme, però més tard passà a ser membre de la generació del 98. Va morir havent fugit a l'exili, a la Catalunya Nord, després de la derrota de la Segona República Espanyola.

Antonio Machado nasqué el 26 de juliol de 1875 a Sevilla. Fou el segon de tres germans d'una família d'ideologia liberal. El seu pare, Antonio Machado Álvarez "Demófilo", amic de Joaquín Costa i de Francisco Giner de los Ríos, publicà nombrosos estudis sobre el folklore andalús i gallec. La seva mare fou Ana Ruiz. El seu avi, Antonio Machado Núñez, era metge i professor de ciències naturals.

El 1899, Antonio Machado viatja a París, on viu el seu germà Manuel, i treballa de traductor en l'editorial Garnier. Allí entrarà en contacte amb, per exemple, Oscar Wilde i Pío Baroja. Torna a Espanya i treballa d'actor mentre assoleix el títol de batxillerat.

El 1902 torna a París i coneix Rubén Darío. De tornada a Madrid entaula amistat amb Juan Ramón Jiménez, que és redactor cap de la revista modernista Helios en la qual Machado col·labora. Participa a nombroses tertúlies i entra en contacte amb els joves grups literaris. El 1903 publica el llibre de poesies Soledades (Solituds).

El 1907 publica Soledades, galerías y otros poemas (Solituds, galeries i altres poemes), una versió ampliada de Soledades, després de guanyar les oposicions per la plaça de catedràtic de francès. Aquesta edició del llibre té la dedicatòria -d'impremta- a dos dels catedràtics que li han atorgat el lloc (D. Agustín Carreres i D. Antonio Gaspar del Camp). Tria la vacant de l'Institut de Sòria, on coneix una noia, Leonor Izquierdo, amb la qual es casarà dos anys després tenint ella 15 anys i ell, 34.
El 1911 van tots dos a passar l'any a París ja que Machado havia aconseguit una beca per a ampliar els seus estudis. Allà assisteix a les classes d'Henri Louis Bergson, però Leonor cau malalta de tuberculosi el mateix juliol i mor un any més tard, l'1 d'agost del 1912. Això provoca una gran depressió a Machado i sol·licita el seu trasllat a Baeza (Jaén), on viurà durant set anys amb la seva mare dedicat a l'ensenyament i a l'estudi, sent poc actiu per l'escriptura poètica durant aquest temps.

La poesia d'Antonio Machado és molt característica. Per a ell la poesia s'allunya de la concepció modernista que aquesta és la suma de les arts. No importa tant la forma, la musicalitat, la bona rima, si no es conta gens. El verb és el més important, perquè expressa el temps, la temporalitat que ell considera essencial. No obstant això no li dóna tanta importància a l'espai.
Per ell la poesia habia de parlar amb el cor.

El 1912 va compondre Campos de Castilla-obra a que pertany aquest poema-la qual suposa la seva integració en la generació del 98.

Allá, en las tierras altas,
por donde traza el Duero
su curva de ballesta
en torno a Soria, entre plomizos cerros
y manchas de raídos encinares,
mi corazón está vagando, en sueños...
¿No ves, Leonor, los álamos del río
con sus ramajes yertos?
Mira el Moncayo azul y blanco; dame
tu mano y paseemos.
Por estos campos de la tierra mía,
bordados de olivares polvorientos,
voy caminando solo,
triste, cansado, pensativo y viejo.


DEDICADO A ANTONIO MACHADO, POETA
Dedicat a Antonio Machado, poeta, és el títol de l'àlbum LP que Joan Manuel Serrat dedica al poeta Antonio Machado, editat el 1969 per la companyia discogràfica Zafiro / Novola.


Joan Manuel Serrat, després del polèmic succés d'Eurovisió de 1968, va llançar l'any següent un dels seus discos més reconeguts: Dedicat a Antonio Machado, poeta. En un principi, poca gent de Safir, la productora del disc, confiava que el elapé collir bons resultats comercials, però afortunadament no va ser així, ja que el mateix Serrat va afirmar el 2000 que aquest disc havia estat un dels que més havia venut . I per alguna cosa seria: de les 12 cançons que composen el disc, el segon de Serrat en espanyol, són memorables temes com "Cantares" o "La Saeta", que han commogut a milers d'oients. Aquest àlbum va contribuir a difondre l'obra d'Antonio Machado a Espanya i Llatinoamèrica.

Us deixo a Serrat cantant aquest poema autobiogràfic de Machado.
A part d'aquesta cançó podreu veure que hi ha tot el concert que va donar Serrat a Xile el 69, podreu gaudir com jo ho he fet, com diuen molts comentaris és una joia.



Retrato

Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero;
mi juventud, veinte años en tierras de Castilla;
mi historia, algunos casos de recordar no quiero.

Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido
ya conocéis mi torpe aliño indumentario-,
más recibí la flecha que me asignó Cupido,
y amé cuanto ellas puedan tener de hospitalario.

Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,
pero mi verso brota de manantial sereno;
y más que un hombre al uso que sabe su doctrina
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.

Desdeño las romanzas de los tenores huecos
y el coro de los grillos que cantan a la luna.
A distinguir me paro las voces de los ecos,
y escucho solamente, entre las voces, una.

Converso con el hombre que siempre va conmigo
quien habla solo espera hablar a Dios un día-
mi soliloquio es plática con este buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.

Y al cabo, nada os debo; me debéis cuanto escribo
a mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habito,
el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.

Y cuando llegue el día del último viaje,
y está al partir la nave que nunca ha de tornar
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.

dilluns, 12 de juliol del 2010

Pablo Neruda

Tal dia com avui va nèixer...

Pablo Neruda ( Parral, Xile 1904 - Santiago de Xile 1973 ), pseudònim de Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto, fou un poeta i diplomàtic xilè guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1971.

Va néixer el 12 de juliol de 1904 a la ciutat xilena de Parral, població situada a la província de Linares, fill d'un ferroviari i orfe de mare des del primer mes de vida. El 1906 la seva família es traslladà a Temuco on el seu pare es casà amb Denise Rios, a qui el poeta esmenta amb el nom de Mamadre. Realitza els seus estudis en el Liceu d'Homes d'aquesta ciutat, on també publica els seus primers poemes en el periòdic regional La Mañana.

Obra literària

El 1919 obté el tercer premi en els Jocs Florals de Maule amb el seu poema Nocturno ideal i el 1920 comença a contribuir amb la revista literària "Selva Austral" sota el pseudònim de Pablo Neruda, adoptat en homenatge al poeta txec Jan Neruda (1834-1891.

El 1921 s'estableix a Santiago de Xile i estudia pedagogia en francès a l'Institut Pedagògic de la Universitat de Xile, on obté el primer premi de la festa de la primavera amb el poema "La canción de fiesta", publicat posteriorment a la revista Juventud. El 1923 publica Crepusculario, que és reconegut per escriptors xilens com Alone, Raúl Silva Castro i Pedro Prado.

El 1924 publica la seva obra més famosa Veinte poemas de amor y una canción desesperada, en el qual encara es nota una influència del modernisme. Posteriorment manifesta un propòsit de renovació formal d'intenció avantguardista en tres breus llibres publicats el 1926: El habitante y su esperanza; Anillos (en col·laboració amb Tomás Lagos) i Tentativa del hombre infinito

Carrera diplomàtica

El 1927 comença la seva llarga carrera diplomàtica a Rangun, Birmània. Posteriorment fou nomenat cònsol a Sri Lanka, l'illa de Java, Singapur, Buenos Aires, Barcelona i Madrid. En els seus múltiples viatges coneix a Federico García Lorca a Buenos Aires i Rafael Alberti a Barcelona. El 1935 Manuel Altolaguirre li lliura la direcció de la revista Caballo verde para la poesía en la qual és company dels poetes de la generació del 27.

Commogut per l'esclat de la Guerra Civil espanyola i el posterior assassinat de García Lorca es compromet amb el moviment republicà, primer a Espanya i després --ja desplaçat del seu càrrec diplomàtic-- a França, on inicia l'escriptura de España en el corazón (1937). Aquell mateix any retornà al seu país, i la seva poesia durant el període següent es caracteritzarà per una orientació cap a qüestions polítiques i socials, el que reforça les seves grans vendes de llibres.

L'octubre de 1971 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per una poesia que amb l'acció d'una força elemental porta viu el destí i els somnis d'un continent.

Morí el 23 de setembre de 1973 a la Clínica Santa Maria de Santiago de Xile a conseqüència d'un càncer de pròstata, pocs dies després del cop d'Estat realitzat per Augusto Pinochet contra el govern de Salvador Allende.

En aquest vídeo podeu escoltar a Miguel Rios cantant un dels seus poemas, titulat "Oda a la tristesa"



ODA A LA TRISTEZA

Tristeza, escarabajo
de siete patas rotas,
huevo de telaraña,
rata descalabrada,
esqueleto de perra:
Aquí no entras.
No pasas.
Ándate.
Vuelve
al Sur con tu paraguas,
vuelve
al Norte con tus dientes de culebra.
Aquí vive un poeta.
La tristeza no puede
entrar por estas puertas.
Por las ventanas
entra el aire del mundo,
las rojas rosas nuevas,
las banderas bordadas
del pueblo y sus victorias.
No puedes,
Aquí no entras.
Sacude
tus alas de murciélago,
yo pisaré las plumas
que caen de tu manto,
yo barreré los trozos
de tu cadáver hacia
las cuatro puntas del viento,
yo te torceré el cuello,
te coseré los ojos,
cortaré tu mortaja
y enterraré tus huesos roedores
bajo la primavera de un manzano.

Pablo Neruda

Podeu trobar molta més informació visitant la seva pàgina web

dissabte, 10 de juliol del 2010

Salvador Espriu

Tal dia com avui va nèixer...


Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules islàmiques.

La producció literària d'Espriu és extensa però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.

Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola va veure interromputs els seus estudis de Lletres Clàssiques que eren els únics que li quedaven per acabar. Va ser mobilitzat des del primer moment però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes a futurs oficials. Durant aquesta època negra va seguir escrivint per evadir-se de l'entorn, de manera que l'any 1937 es va publicar Letizia i altres proses. Els tràgics esdeveniments el van fer caure en una profunda crisi, creia que el millor que es podia fer era un pacte entre els dos bàndols per acabar la matança. A més a més, l'any 1937 va morir Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amic al qual tenia molt d'afecte. Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona va veure la mort de Catalunya. Un mes després d'aquesta entrada va escriure la peça teatral Antígona, per parlar del tema clàssic de la lluita entre germans, fet que és el que considerava que havia passat amb Catalunya i Espanya.

El seu pare va morir l'abril del 1940 i la seva notaria va passar a mans d'Antoni Gual Ubach. Espriu va entrar a treballar-hi per poder fer-se càrrec de la família. Aquesta feina no li agradava gens i gairebé no li deixava temps lliure per poder llegir o escriure. Es va haver de quedar en el despatx durant vint anys, que ell descriu com "els més durs i amargs de la meva vida".

En aquella època en què molts escriptors van passar-se a la llengua castellana, Espriu es va mantenir fidel al català, tot i saber que seria "impossible rebre cap mena de reconeixement literari". A més, es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió, ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista. Fruit d'aquestes dues idees, l'any 1946 apareix el seu primer llibre de poemes, El Cementiri de Sinera, en el qual crea el mite de Sinera. El llibre explica l'entorn en què es va criar de petit per recordar moments agradables de la seva infantesa, moments que mai no tornaran. Perdudes totes les il·lusions, només l'espera la mort.



La tomba del poeta es troba en el segon replà a mà esquerra pujant, al nínxol 381. Hi ha una làpida de marbre blanca, llisa, on és difícil d'apreciar el nom de Salvador Espriu. De fet, la seva voluntat era que no hi constés cap nom. En aquesta tomba, per voluntat del poeta hi va reposar durant anys el cadàver del poeta amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel fins que el van traslladar a Palma.


Cementiri de Sinera

"Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre".

En aquest enllaç podreu trobar la resta del poema i d'altres






Raimon va posar melodia als poemes d'Espriu en un treball titulat "Raimon-Espriu Poesia cantada" d'aquest treball us deixo el poema titulat "He mirat aquesta terra"




HE MIRAT AQUESTA TERRA
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu

dimecres, 7 de juliol del 2010

Gustav Mahler

Tal dia com avui va nèixer...


Gustav Mahler (Kaliště, Bohèmia, 7 de juliol de 1860 - Viena, 18 de maig de 1911) fou un compositor, director d'orquestra i pianista austríac. Un dels compositors més importants del postromanticisme.
Va compondre deu simfonies i diversos cicles de lieder entre els que cal destacar Das Lied von der Erde (El cant de la terra).

Mahler va nèixer a Kalischt, actualment Kaliště, a Bohèmia. Durant el seu primer any de vida la família es va traslladar a Jihlava, a Moràvia, on va transcórrer la seva infantesa. L'any 1875 va ser admès al conservatori de Viena, on va estudiar piano amb Julius Epstein i va compartir habitació amb Hans Rott. Paral·lelament va seguir les conferències impartides per Anton Bruckner a la Universitat de Viena. La seva primera obra important va ser Das Klagende Lied que va presentar a un concurs com a òpera,(on va rebre el premi Beethoven), però que després va transformar en una cantata.

La música de Mahler està ancorada en la tradició alemanya, de Johann Sebastian Bach, de l'«escola de Viena» de Haydn, Mozart, Beethoven i Schubert i de la generació romàntica de Schumann i Mendelssohn. No obstant això, la influència decisiva en la seva obra va venir de Richard Wagner, la música del qual era la única que posseïa, segons Mahler, un autèntic «desenvolupament».

La música de Mahler combina influències romàntiques - com el fet de donar títols a les seves simfonies, o d'associar-ne programes - amb l'ús de la música popular vienesa i l'art contrapuntístic, utilitzant els immensos recursos de l'orquestra simfònica. L'interès per a estendre el seu univers musical el va portar a desenvolupar la forma simfònica, fins al punt de fer-ne esclatar el motlle formal. Una simfonia havia de ser, segons les seves paraules, un univers sencer. Consegüentment, Mahler es va enfrontar a dificultats en la presentació de les seves obres i va patir la tendència a revisar-ne sense fi els detalls de l'orquestració.


Com a director d'orquestra, la seva tècnica i els seus mètodes han sobreviscut fins a l'actualitat. Cèlebre per haver dit que «la tradició és la peresa», exigia un treball intensiu de repeticions abans d'un concert, el que conduia a tensions en les orquestres en què treballava, tot i que per altra banda es millorava el resultat final.

«El meu temps vindrà» va dir Mahler front a les dificultats que hi va trobar per fer acceptar les seves obres i en efecte això va ser el que es va produir als anys 1960, principalment gràcies a Leonard Bernstein, i després, l'any 1971, gràcies a l'ús de l'"adagietto" de la Cinquena Simfonia per Luchino Visconti com a il·lustració musical en la pel·lícula "Mort a Venècia". Tot això va engendrar una vertadera passió per la seva música, que la va fer sortir definitivament del relatiu purgatori on havia estat confinada des de la desaparició del seu creador.



Pocs comentaris per expressar la bellesa d'aquesta música, s'oblida tot tecnicisme i només et queda escoltar-lo i sentir amb l'ànima.
Una magnífica versió d'aquesta obra. Desitjo que la gaudiu.

dimarts, 6 de juliol del 2010

Joaquín Rodrigo

Tal día com avui va morir...
Joaquín Rodrigo Vidre, I Marquès dels Jardins d'Aranjuez ( Sagunt , 22 novembre de 1901 - Madrid , 6 juliol de 1999 ), ja en vida conegut com el Mestre Rodrigo, va ser un compositor valencià de música clàssica.

Joaquín Rodrigo va nèixer a Sagunt el dia de Santa Cecília (patrona de la música). Va perdre a vista als tres anys d'edat, després d'haver contragut la diftèria. Va començar a estudiar piano i violí als vuit anys. Malgrat ser molt conegut per la seva obra per a guitarra, mai no va tocar aquest instrument.

Va estudiar amb Francesc Antich a València i amb Paul Dukas a París. Aquest últim el considerava com un dels seus alumnes més destacats. Després d'una estada breu a Espanya, va retornat a París, on va estudiar musicologia, primer amb Maurice Emmanuel i més tard amb André Pirro. El 1925 va rebre el Premi Nacional de Música per Cinco piezas infantiles per a orquestra. Des del 1947 va ser professor d'història de la música, ocupant la càtedra Manuel de Falla en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Complutense de Madrid.

La seva obra més cèlebre, el Concierto de Aranjuez per a guitarra i orquestra, va ser compost durant la Guerra civil (entre 1938 i 1939) a Paris. Va ser estrenat a Barcelona el 9 de novembre de 1940 pel guitarrista Regino Sainz de la Maza. El Concierto de Aranjuez, és l'obra més popular i difosa de Rodrigo, de la que s'han fet innombrables gravacions i fins i tot arranjaments per diversos conjunts, sent adaptada també per intèrprets pop.

Us deixo un parell de vídeos, el primer una interpretació de la deliciosa guitarra de Paco de Lucia.



I ara, amb la meravellosa veu de Andrea Bocelli.



Podeu trobar molta més informació visitant la seva pàgina web http://www.joaquin-rodrigo.com/