Joan Manuel Serrat - Che Pykasumi - 2000

Che pykasumi

Joan Manuel Serrat - Che Pykasumi

Che pykasumi reveve vaekué chehegui rehóvo

oúva ne ange cada pyhare che kéra jopy;

rohayhúgui ai ajepy'apÿva che ne ra'arôvo,

michínte jepépa ndaivevuivéi che mba'embyasy.

Ne añaitégui ndénte aikóva ko'âicha aikove asy

jaikóma rire ku juayhu porâme oñondivete;

resê reveve che rejarei, che motyre'y,

aico cikorey ndavy'amivéi upete guive.

Sin consuelo alguno te sigo queriendo cada amanecer

como sombra voy caminando a solas con mi soledad.

Mis ojos padecen al mirar la casa donde ya no estás.

Corazón transido que me mancha el pecho y me hace sollozar.

Con un leve vuelo de mí te apartaste pequeña torcaz.

Porque no querías que te acariciase el pelo y la piel.

Regresa, te pido, a darme consuelo como sabes tú.

Alivia esta pena que me estruja el ama, Che pykasumi.

MI TORTOLITA

Mi pequeña tórtola que volando leve de mí te alejaste,

tu imagen retorna una y otra noche a oprimirme el sueño.

En razón de amor me desasosiego y estoy esperándote,

aún siendo recóndita es intolerable esta mi dolencia.

Porque eres cruel ando trajinando enfermo y febril;

después de acunar el tibio cariño que juntos vivimos

emprendiste el vuelo: aquí me dejaste, tornándome huérfano,

vagabundo y solo, sumido en tristeza desde aquella vez.

Joan Manuel Serrat - Me'n vaig a peu

ME’N VAIG A PEU

Cal oblidar la teulada vermella

i la finestra amb flors.

L'escala fosca i la imatge vella

que s'amagava en un racó.

I el llit de fusta negra i foradada

i els teus llençols tan nets

i l'arribar suau d'una matinada

que et desperta més vell.

Però no vull que els teus ulls plorin:

digue'm adéu.

El camí fa pujada

i me'n vaig a peu.

Cal dir adéu a la porta que es tanca

i no hem volgut tancar.

Cal omplir el pit i cantar una tonada

si el fred de fora et fa tremolar.

Cal no escoltar aquest gos que ara borda

lligat en un pal sec.

I oblidar tot d'una la teva imatge

i aquest petit indret.

Però no vull que els teus ulls plorin:

digue'm adéu.

El camí fa pujada

i me'n vaig a peu.

Cal carregar la guitarra a l'esquena

i tornar a fer el camí

que un vespre gris remuntant la carena

em va dur fins ací.

Les ones han de d'esborrar les petjades

que deixo en el teu port.

Me'n vaig a peu, el camí fa pujada

i a les vores hi ha flors.

ME VOY A PIE

Es preciso olvidar el tejado rojo

y la ventana con flores.

La escalera oscura y la vieja imagen

que se escondía en un rincón.

Y la cama de madera negra y agujereada

y tus sábanas tan limpias

y la llegada suave de un amanecer

que nos despierta más viejo.

Pero no quiero que tus ojos lloren:

dame tu adiós.

El camino es cuesta arriba

y me voy a pie.

Es preciso decir adiós a la puerta que se cierra

y no quisimos cerrar.

Es preciso llenar el pecho y entonar una canción

si el frío de fuera nos hace estremecer.

Es preciso ignorar ese perro que ladra

atado a un palo seco,

y olvidar de golpe tu imagen

y este pequeño lugar.

Pero no quiero que tus ojos lloren:

dame tu adiós.

El camino es cuesta arriba

y me voy a pie.

Es preciso cargar la guitarra a mi espalda

y volver a hacer el camino

que un atardecer gris, remontando la loma,

me trajo hasta aquí.

Las olas borrarán las huellas

que dejo en tu puerto.

Me voy a pie, el camino es cuesta arriba

y en las orillas hay flores. 

Joan Manuel Serrat - Plou al cor - 2006

Joan Manuel Serrat - Plou al cor

De vegades plou al cor

i no saps ben bé per què.

De vegades plou i fa sol,

plou i no vol ploure

però plou.

Plou en el teu cor i prou

sense pressa ni repòs.

De vegades plou i no fa fang.

Plou sense llamps

i sense trons.

I l'anima fuig com un gos xop

que no troba aixopluc enlloc.

De vegades plou

sense fer enrenou.

Plou

i plou

i plou al cor.

I hi ha llenya al foc i tall al plat

i entre els llençols dorm un somni grat.

Però res d'això és prou.

Quan vol ploure, plou

i plou

i plou

i plou al cor.

Joan Manuel Serrat - Llegar a viejo - 1987

Joan Manuel Serrat - Llegar a viejo

Si se llevasen el miedo,
y nos dejasen lo bailado
para enfrentar el presente...
Si se llegase entrenado
y con ánimo suficiente...

Y después de darlo todo
- en justa correspondencia -
todo estuviese pagado
y el carné de jubilado
abriese todas las puertas...

Quizá llegar a viejo
Sería más llevadero,
Más confortable,
Más duradero.

Si el ayer no se olvidase tan aprisa...
Si tuviesen más cuidado en donde pisan...

Si se viviese entre amigos
que al menos de vez en cuando
pasasen una pelota...
Si el cansancio y la derrota
no supiesen tan amargo...

Si fuesen poniendo luces
en el camino, a medida
que el corazón se acobarda...
y los ángeles de la guarda
diesen señales de vida...

Quizá llegar a viejo
Sería más razonable,
más apacible,
más transitable.

¡Ay, si la veteranía fuese un grado...!
Si no se llegase huérfano a ese trago...

Si tuviese más ventajas
y menos inconvenientes...
Si el alma se apasionase,
el cuerpo se alborotase,
y las piernas respondiesen...

Y del pedazo de cielo
reservado para cuando
toca entregar el equipo,
repartiesen anticipos
a los más necesitados...

Quizá llegar a viejo
sería todo un progreso,
un buen remate,
un final con beso.

En lugar de arrinconarlos en la historia,
convertidos en fantasmas con memoria...

Si no estuviese tan oscuro
a la vuelta de la esquina...
O simplemente si todos
entendiésemos que todos
llevamos un viejo encima.

El teu àngel de la guarda - Joan Manuel Serrat - 2006

El teu àngel de la guarda, cançó que Serrat va dedicar a la seva filla Candela. I en paraules seves ....." en realitat per a tots els meus fills i tots els que estimo".

El teu àngel de la guarda - Joan Manuel Serrat

Com el vell faroner
que amb llanterna de foc, contra el vent,
escombra la mar negra encenent
les nits sense lluna,
advertint els vaixells
del perill dels esculls esmolats
que els aguaiten traidors, amagats,
emboscats en l'escuma.

Com el vell faroner
que amb llanterna de foc, contra el vent,
escombra la mar negra encenent
les nits sense lluna,
jo tinc encès un far
per dur-te estàlvia on trobis empar,
perquè se t'empassi la mar
i et respectin les ones.

No fos cas que la mar li fes basarda
al teu àngel de la guarda.

Com el guardabarrera
del pas a nivell que, gelós,
espera el tren que passa veloç
aixecant polseguera
i brandant el fanal
agraeix el xiulet de l'amic
que per camins de ferro i de nit
fuig sense mirar enrere.

Com el guardabarrera
del pas a nivell que, gelós,
espera el tren que passa veloç
aixecant polseguera,
vigilo amb zel d'amant
que res no aturi el teu camí franc
i arribis sense cap entrebanc
on la vida t'espera.

No fos cas que el camí li fes basarda
al teu àngel de la guarda.

Com el sereno que
carregat amb un manat de claus
vetllava pel silenci i la pau
del barri que dormia
i cuitós feia cap,
colpejant la llanceta, al reclam
del veí que picava de mans,
a obrir la porteria.

Com el sereno que
carregat amb un manat de claus
vetllava pel silenci i la pau
del barri que dormia,
pensa que sempre hi sóc.
A tota hora i en quaselvol lloc.
Només crida'm i ho deixaré tot
per fer-te companyia.

No fos cas que la nit li fes basarda
al teu àngel de la guarda.

Joan Manuel Serrat - Más que a nadie - 1998 -

Res més bonic que dir "t'estimo" i si és amb una lletra com aquesta i cantada per "ell", no queda res més que escoltar ...." no hay nada que hacer ".... gaudir-la.

Joan Manuel Serrat - Más que a nadie

Que te quiero más que a nadie y más que a nada,
te lo he dicho con mis ojos centinelas,
te lo he dicho con mis manos que te celan,
te lo he dicho con mi lengua enamorada.

Que te quiero más que a cualquier otra cosa
te lo he dicho con el sol y los cometas,
te lo he dicho con el viento y la veleta,
te lo he dicho con el agua luminosa.

Que te quiero, te quiero, mujer.
Que te quiero y no hay nada que hacer.

Que te quiero sobre todas las mujeres,
te lo he dicho con el pan de cada día,
te lo he dicho con el miedo y la alegría,
con el tedio que nos mata y que nos muere.

Que te quiero como nunca te han querido,
te lo he dicho recreándome en la suerte,
más allá de la vida con la muerte,
más allá del amor con el olvido.

Que te quiero, te quiero, mujer.
Que te quiero y no hay nada que hacer.

Mas que a nadie y más que a nada.

Dia de la Mare - Joan Manuel Serrat - Mare Lola - Luciano Pavarotti - Mamma -

El Dia de la Mare o Dia de les Mares és una festivitat que se celebra en honor de les mares. Se celebra en diferents dates de l'any segons el país: a Espanya, en l'actualitat, se celebra el primer diumenge del mes de maig. El modern Dia de la Mare va ser creat per Julia Ward Howe, el 1870, originalment com un dia de mares per la pau, que després es va convertir en un dia perquè cada família honres la seva mare. Finalment ha estat acceptat com festivitat en molts llocs del món.

Felicitats a totes les mares i aqui us deixo dues cançons dedicades a elles.

Joan Manuel Serrat - Mare Lola

Quan el carrer dorm i el sol
no ha alçat encara el vol,
mare Lola
ja camina amunt i avall,
amb el darrer badall
a la gola,
fent l'esmorzar per al marit,
traient els fills del llit
perquè vagin a escola.
Comença el dia per a ella i el sol
no ha alçat encara el vol.

Cal fer molts números,
cal tenir memòria
per arribar a fi de mes.
Per a mare Lola
ningú escriu la història,
és poca cosa, quasi res.

Guaita els arbres del passeig
mentre s'omple el safareig.
Mare Lola...
Ai, si per un moment pogués,
ni fer ni pensar res,
i anar-se'n sola.

Però el seu somni sempre es perd
amunt pel cel obert,
deixant-li un munt de roba,
mentre la gent camina pel passeig
i es va omplint el safareig.

Quan el carrer dorm i el sol
ja ha amagat el seu vol,
mare Lola
s'eixuga per fi les mans,
ja dormen els infants.
Mare Lola
es despulla als peus del llit,
ella sap que el marit
jeu i espera la dona.

Si Déu vol demà tot anirà millor,
tot li està bé.
Però...
tot li està bé,
però...

Luciano Pavarotti - Mamma

Mamma, son tanto felice
perché ritorno da te.
La mia canzone ti dice
ch'è il più bel giorno per me.
Mamma son tanto felice,
viver lontano perchè?

Mamma, solo per te la mia canzone vola,
mamma, sarai con me, tu non sarai più sola.
Quanto ti voglio bene!
Queste parole d'amore che ti sospira il mio cuore
forse non s'usano più,
mamma!
ma la canzone mia più bella sei tu!
Sei tu la vita
e per la vita non ti lascio mai più!

Sento la mano tua stanca,
cerca i miei riccioli d'or.
Sento, e la voce ti manca,
la ninna nanna d'allor.
Oggi la testa tua bianca
io voglio stringere al cuor.

Mamma, solo per te la mia canzone vola,
mamma, sarai con me, tu non sarai più sola.
Quanto ti voglio bene!
Queste parole d'amore che ti sospira il mio cuore
forse non s'usano più,
mamma!
ma la canzone mia più bella sei tu!
Sei tu la vita
e per la vita non ti lascio mai più!

Quanto ti voglio bene!
Queste parole d'amore che ti sospira il mio cuore
forse non s'usano più,
mamma!
ma la canzone mia più bella sei tu!
Sei tu la vita
e per la vita non ti lascio mai più!


Mamá

Mamá, soy tan feliz
porque vuelvo a tu lado.
Mi canción te dice
que es el día más bello para mí.
Mamá, soy tan feliz,
¿por qué vivir lejos?

Mamá, sólo para ti mi canción vuela,
mamá, estarás conmigo, ya no estarás sola.
¡Te quiero tanto!
Estas palabras de amor que te suspira mi corazón
a lo mejor ya no se usan,
¡mamá!
¡pero mi canción más bella eres tú!
Tú eres la vida
¡y por la vida no te dejo nunca más!

Siento tu mano cansada,
busca mis rizos de oro.
Escucho, y te falta la voz,
la ninna nanna de entonces.
Hoy tu cabeza blanca
yo quiero abrazar fuerte al corazón.

Mamá, sólo para ti mi canción vuela,
mamá, estarás conmigo, ya no estarás sola.
¡Te quiero tanto!
Estas palabras de amor que te suspira mi corazón
a lo mejor ya no se usan,
¡mamá!
¡pero mi canción más bella eres tú!
Tú eres la vida
¡y por la vida no te dejo nunca más!

¡Te quiero tanto!
Estas palabras de amor que te suspira mi corazón
a lo mejor ya no se usan,
¡mamá!
¡pero mi canción más bella eres tú!
Tú eres la vida
¡y por la vida no te dejo nunca más!


Traducció treta del bloc de: karahidden.blogspot.com....gràcies.

Joan Manuel Serrat - Cada loco con su tema - 1983 -

Una altra cançó que ens diu que el que Serrat fa és pura poesia. Una cançó que ens recorda que cadascú som com som i hem d'acceptar a les persones pel que són, no per les aparences.

Joan Manuel Serrat - Cada loco con su tema

Cada loco con su tema,
contra gustos no hay disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.

Pero, puestos a escoger, soy partidario
de las voces de la calle
más que del diccionario,
me privan más los barrios
que el centro de la ciudad
y los artesanos más que la factoría,
la razón que la fuerza,
el instinto que la urbanidad
y un sioux más que el Séptimo de Caballería.

Prefiero los caminos a las fronteras
y una mariposa al Rockefeller Center
y el farero de Capdepera
al vigía de Occidente.

Prefiero querer a poder,
palpar a pisar,
ganar a perder,
besar a reñir,
bailar a desfilar
y disfrutar a medir.

Prefiero volar a correr,
hacer a pensar,
amar a querer,
tomar a pedir.
Antes que nada soy
partidario de vivir.

Cada loco con su tema,
que contra gustos no hay ni puede haber disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.

Pero, puestos a escoger, prefiero
un buen polvo a un rapapolvo
y un bombero a un bombardero,
crecer a sentar cabeza, prefiero
la carne al metal
y las ventanas a las ventanillas,
un lunar de tu cara
a la Pinacoteca Nacional
y la revolución a las pesadillas.

Prefiero, el tiempo al oro,
la vida al sueño,
el perro al collar,
las nueces al ruido
y al sabio por conocer
que a los locos conocidos.


Capdepera — Municipi de Mallorca

Joan Manuel Serrat - Barquito de papel - 1971 -

Només el "nano" ho podia fer ... cantar boniques i commovedores cançons com aquesta, ningú que l'hagi escoltat es pot haver deixat d'emocionar, ens parla de la innocència i la tendresa de la infància, de l'important que era tot quan érem nens, i que amb els anys tot es fa petit, tot és més real, per tant més trist ... de segur que si la escolteu en un moment "baixet" unes llàgrimes us cauran.

............ era una sonrisa a tiempo.

Joan Manuel Serrat - Barquito de papel

Barquito de papel,
sin nombre, sin patrón
y sin bandera
navegando sin timón
donde la corriente quiera.

Aventurero audaz,
jinete de papel
cuadriculado
que mi mano sin pasado
sentó en lomos de un canal...

Cuando el canal era un río,
cuando el estanque era el mar
y navegar
era jugar con el viento
era una sonrisa a tiempo
fugándose feliz
de país en país
entre la escuela y mi casa,
después el tiempo pasa
y te olvidas de aquel
barquito de papel.

Barquito de papel,
en qué extraño arenal
han varado
tu sonrisa y mi pasado
vestidos de colegial.

Cuando el canal era un río,
cuando el estanque era el mar
y navegar
era jugar con el viento
era una sonrisa a tiempo

Joan Manuel Serrat - Sería fantàstic - 1984 -

Del disc de Serrat "Fa vint anys que tinc vint anys" de l'any (1984)

Una cançó plena de desitjos i esperances. Seguirem somiant amb que les coses siguin com ens agradaria que fossin ..

Joan Manuel Serrat - Sería fantàstic

Seria fantàstic
que anés equivocat
i que el wàter no fos ocupat.

Que fes un bon dia
i que ens fes bon pes.
Que sant Pere, pagant, no cantés.

Seria fantàstic
que res no fos urgent.
No passar mai de llarg i servir per quelcom.
Anar per la vida sense compliments
anomenant les coses pel seu nom.
Cobrar en espècies i sentir-se ben tractat
i pixar-se de riure i fer volar
coloms.

Seria tot un detall,
tot un símptoma d'urbanitat,
que no perdessin sempre els mateixos
i que heretessin els desheretats.

Seria fantàstic
que guanyés el millor
i que la força no fos la raó.

Que s'instal·lés al barri
el paradís terrenal.
Que la ciència fos neutral.

Seria fantàstic
no passar per l'embut.
Que tot fos com és manat i ningú no manés.
Que arribés el dia del sentit comú.
Trobar-se com a casa a tot arreu.
Poder badar sense córrer perill.
Seria fantàstic que tots fóssim fills de Déu.

Seria tot un detall
i tot un gest, per la teva part,
que coincidíssim, et deixessis convèncer
i fossis tal com jo t'he imaginat

Joan Manuel Serrat - Soneto a mamá - 1974 -

Joan Manuel Serrat - Soneto a mamá

No es que no vuelva, porque me he olvidado
de tu olor a tomillo y a cocina.
De lejos, dicen que se ve más claro,
que no es igual quién anda y quién camina.

Y supe que el amor tiene ojos verdes,
que cuatro palos tiene la baraja,
que nunca vuelve aquello que se pierde
y la marea sube y luego baja.

Supe que lo sencillo no es lo necio,
que no hay que confundir valor y precio,
y un manjar puede ser cualquier bocado
si el horizonte es luz y el rumbo un beso,

No es que no vuelva porque me he olvidado....
es que perdí el camino de regreso,

Mamá...

“Sapore di Sale, una crónica sentimental italiana” de Arturo San Agustín

Arturo San Agustín va presentar el passat dia 18 la seva obra “Sapore di Sale, una crónica sentimental italiana”. El cantautor Joan Manuel Serrat ha escrit el pròleg del llibre que relata una crònica de viatges i aventures humanes en un recorregut per Itàlia.

Amb motiu d’un viatge de l’autor i el cantant, San Agustín deixa anar la seva imaginació descrivint a diversos tipus humans, la seva forma de vida, els rituals i les cançons així com la gastronomia d’una de les regions més variades i desconegudes d’Itàlia.

Per fer-ne un tastet us deixo aquí teniu un paràgraf del llibre que us recomano plenament

Y ya digo, quizá no sea ella, pero yo, a quien veo, es a ella. No todo lo que suena es canción. Una canción es sólo esa historia o apunte, incluso sugerencia, que nos sabemos de memoria y que siempre nos devuelve a lo mejor del pasado, esos días o quizá sólo ese instante que probablemente tampoco existió, pero que la canción siempre nos hace creer que fue una realidad. Por eso hay tan pocas canciones.

Es ella. Mientras la observo, pienso en aquella bala de suicida que a Gino Paoli se le quedó alojada en su corazón, en su pericardio de gallo sentimental, de gallo con demasiadas gallinas, cuando decidió quitarse la vida apuntando al corazón, a su corazón. La historia de algunas mujeres la escriben las pistolas de algunos hombres, que antes o después se pegan un tiro.

He trobat un trosset de llibre per tastar-lo millor, ben segur que si ho llegiu us enganxarà com a mi i el comprareu.

Aquí trobareu el primer capítol i la informació del llibre.

http://www.grup62.cat/ca/llibre/sapore-di-sale_12681.html

Augusto Algueró

Dediquem aquesta entrada a la memòria d'August Algueró que aquesta passada matinada ha mort a la seva residència familiar de Torremolinos (Màlaga), als 76 anys d'edat, a conseqüència d'una parada cardiorespiratòria mentre dormia.

Augusto Algueró Dasca ( Barcelona , 23 febrer de 1934 - Torremolinos , Màlaga , 16 gener de 2011 ) va ser un compositor , arranjador i director d'orquestra espanyol , continuant la saga familiar iniciada pel seu pare Augusto Algueró Algueró .

Al llarg de la seva carrera, Algueró ha realitzat multitud de cançons que han arribat a ser molt populars per al públic. Títols com "Penélope", que en la veu de Serrat i amb arranjaments de Ricard Miralles , ha arribat a ser una de les cançons indispensables en el repertori del cantant català : «Et " i "Noelia", interpretades pel valencià Nino Bravo , "Contigo, Contigo" i "Tómbola", per a la cantant i actriu Marisol ; "Acompañamé" per la també actriu i cantant Rocío Dúrcal , o "La chica ye-ye", que va compondre per Concha Velasco , són ja temes que han passat a la història de la música espanyola i que van ser en la seva època grans èxits.

Al llarg de la seva carrera ha rebut molts premis. Un dels últims va ser el 1998 als Estats Units, quan la seva cançó «Penèlope» va rebre el premi BMI per ser el tema més interpretat en l'àmbit llatí.

Amb aquesta cançó en la veu de Serrat ens acomiadem del mestre que avui ens ha deixat. Descansi en pau.


Penélope
(Joan Manuel Serrat - Augusto Algueró)

Penélope,
con su bolso de piel marrón
y sus zapatos de tacón
y su vestido de domingo.
Penélope
se sienta en un banco en el andén
y espera que llegue el primer tren
meneando el abanico.

Dicen en el pueblo
que un caminante paró
su reloj
una tarde de primavera.
"Adiós amor mío
no me llores, volveré
antes que
de los sauces caigan las hojas.
Piensa en mí
volveré a por ti..."

Pobre infeliz
se paró tu reloj infantil
una tarde plomiza de abril
cuando se fue tu amante.
Se marchitó
en tu huerto hasta la última flor.
No hay un sauce en la calle Mayor
para Penélope.

Penélope,
tristes a fuerza de esperar,
sus ojos, parecen brillar
si un tren silba a lo lejos.
Penélope
uno tras otro los ve pasar,
mira sus caras, les oye hablar,
para ella son muñecos.

Dicen en el pueblo
que el caminante volvió.
La encontró
en su banco de pino verde.
La llamó: "Penélope
mi amante fiel, mi paz,
deja ya
de tejer sueños en tu mente,
mírame,
soy tu amor, regresé".

Le sonrió
con los ojos llenitos de ayer,
no era así su cara ni su piel.
"Tú no eres quien yo espero".
Y se quedó
con el bolso de piel marrón
y sus zapatitos de tacón
sentada en la estación.

Joan Manuel Serrat - Y el amor - 1992 -

Senzilla i meravellosa descripció de l'amor ens porta avui el "nano" poesia i sesibilidad a flor de pell ....

Joan Manuel Serrat - Y el amor

El milagro de existir...
El instinto de buscar...
La fortuna de encontrar...
El gusto de conocer...

La ilusión de vislumbrar...
El placer de coincidir...
El temor a reincidir...
El orgullo de gustar...

La emoción de desnudar...
y descubrir, despacio, el juego.
El rito de acariciar
prendiendo fuego.

La delicia de encajar
y abandonarse.
El alivio de estallar
y derramarse.

Y el amor,
el amor,
el amor,
el amor,
el amor,
el amor.

Joan Manuel Serrat - Ara que tinc vint anys - 1967 - Sinceramente Tuyo - 1983 -

Tal dia com avui va néixer:         

Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943), més conegut senzillament com a Serrat, és un dels cantautors i músics catalans més populars, l'obra del qual es desenvolupa indistintament en català i castellà.

Joan Manuel Serrat, conegut amb el sobrenom de el noi del Poble-sec, va néixer en una família obrera d'aquest barri barceloní. El pare, Josep Serrat, era un anarquista català afiliat a la CNT, i la mare, Ángeles Teresa, mestressa de casa, era filla de Belchite (Saragossa). La seva infantesa i el seu carrer el marquen profundament, i és per això que un gran nombre de les seves cançons narren la geografia de la Catalunya de la postguerra. La Carmeta, La tieta i El drapaire, entre d'altres cançons, descriuen personatges típics del seu barri.

Mentre cursava els estudis cantava i aprenia a tocar la guitarra. El 1965 participà al programa Radioscope —del qual era presentador Salvador Escamilla— a Ràdio Barcelona, interpretant les seves primeres cançons. Poc temps després el van cridar per a oferir-li un contracte i gravar el primer disc. Serrat va ser un dels pioners de la Nova Cançó catalana, i formà part d'Els Setze Jutges (amb el número tretze), grup de cantants en llengua catalana que tenen com a referent els cantautors francesos (Jacques Brel, Georges Brassens, Léo Ferré...) i que donen una empenta molt important a la llengua catalana durant la dictadura franquista.

El 1965 s'edita el seu primer disc, amb quatre cançons: Una guitarra, dedicada a la guitarra que li havia regalat el pare, Ella em deixa, la seva primera cançó, La mort de l'avi i El mocador.

A la fi de 1970 va participar en la tancada d'intel·lectuals i artistes al monestir de Montserrat en senyal de protesta pel procés de Burgos i en contra de la pena de mort. Allà començà a compondre la cançó Mediterráneo, la qual, als seus primers esborranys, s'anomenava Amo el mar i també Hijo del Mediterráneo, cançó composta igual que la resta del disc, entre agost i novembre de 1970, segons declaracions del propi Serrat, i a cavall entre l'hotel Batlle de Calella de Palafrugell, Hondarribia (Guipúscoa), i Cala d'Or (Mallorca).

El 1971 va editar Mediterráneo, un dels àlbums més importants. A aquest disc pertany la cançó Aquellas pequeñas cosas, que conté una de les seves lletres més personals i evocatives. El disc aconsegueix estar gairebé un any seguit en la llista dels deu discos més venuts a tota Espanya, i diverses setmanes en el número u, malgrat l'estricta censura. Podeu continuar llegint la seva biografia en aquest enllaç. i en aquesta pàgina web

No podia faltar en aquest dia del seu aniversari una de les seves cançons bandera "Ara que tinc vint anys" del any 1967 i encara que ja ha repetit per tres vegades .... contínua amb l'ànima ben viva

Joan Manuel Serrat - Ara que tinc vint anys

Ara que tinc vint anys,                                                            

ara que encara tinc força,

que no tinc l'ànima morta,

i em sento bullir la sang.

Ara que em sento capaç

de cantar si un altre canta.

Avui que encara tinc veu

i encara puc creure en déus ...

Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,

al blat i al camí, que vaig trepitjant.

A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,

i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.

Vull alçar la veu, per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que tinc vint anys,
avui que el cor se m'embala,
per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...

Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols,
sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu, per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.

Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...

Del seu disc titulat "Cada loco con su tema" us deixo per escoltar aquesta preciosa cançó..."Sinceramente tuyo".

Joan Manuel Serrat - Sinceramente Tuyo

No escojas sólo una parte,         
tómame como me doy,
entero y tal como soy,
no vayas a equivocarte.

Soy sinceramente tuyo,
pero no quiero, mi amor,
ir por tu vida de visita,
vestido para la ocasión.
Preferiría con el tiempo
reconocerme sin rubor.

Cuéntale a tu corazón
que existe siempre una razón
escondida en cada gesto.
Del derecho y del revés
uno sólo es lo que es
y anda siempre con lo puesto.

Nunca es triste la verdad,
lo que no tiene es remedio.

Y no es prudente ir camuflado
eternamente por ahí
ni por estar junto a ti
ni para ir a ningún lado.

No me pidas que no piense
en voz alta por mi bien,
ni que me suba a un taburete
si quieres, probaré a crecer.
Es insufrible ver que lloras
y yo no tengo nada que hacer.

Cuéntale a tu corazón
que existe siempre una razón
escondida en cada gesto.
Del derecho y del revés,
uno sólo es lo que es
y anda siempre con lo puesto.

Nunca es triste la verdad
lo que no tiene es remedio.

Joan Manuel Serrat - Una guitarra - 1965 -

Deliciosa interpretació de Serrat en aquesta cançó dedicada a la seva estimada companya, la guitarra, un tema del seu primer disc que va gravar allà per l'any 1965.

Joan Manuel Serrat - Una guitarra

Me la van regalar quan em voltaven
somnis dels meus setze anys, encara adolescent,
entre les meves mans que tremolaven
jo vaig prendre ben fort aquell juguet.

Vàrem créixer plegats, jo em vaig fer un home;
ella es va anar espatllant al meu costat.
Ara que jo la veig bruta i trencada,
m'adono del molt que l'he estimat.

Primer els amics arriben.
Quan els amics se'n van,
sols queda una guitarra
per fer d'acompanyant.

Ara l'amor arriba.
Després l'amor se'n va.
Sols queda una guitarra
i el seu cant que plora.

Ara sé d'un company que mai no enganya,
que quan m'ompli de goig cantarà amb mi;
ja tinc un amic fidel, pobra guitarra:
canta quan canto jo i plora sempre amb mi.

Joan Manuel Serrat - Balada de otoño - 1969 -

Quan plou no em sento ni nostàlgica, ni trista, al contrari m'agrada veure ploure, i sempre em ve a la memòria "Balada de otoño" i acabo cantant-mentre miro a través dels vidres, i avui no ha estat menys, la compartim ?

Joan Manuel Serrat - Balada de otoño

Llueve,
detrás de los cristales, llueve y llueve
sobre los chopos medio deshojados,
sobre los pardos tejados,
sobre los campos, llueve.

Pintaron de gris el cielo
y el suelo
se fue abrigando con hojas,
se fue vistiendo de otoño.
La tarde que se adormece
parece
un niño que el viento mece
con su balada en otoño.

Una balada en otoño,
un canto triste de melancolía,
que nace al morir el día.
Una balada en otoño,
a veces como un murmullo,
y a veces como un lamento
y a veces viento.

Llueve,
detrás de los cristales, llueve y llueve
sobre los chopos medio deshojados,
sobre los pardos tejados
sobre los campos, llueve.

Te podría contar
que esta quemándose mi último leño en el hogar,
que soy muy pobre hoy,
que por una sonrisa doy
todo lo que soy,
porque estoy solo
y tengo miedo.

Si tú fueras capaz
de ver los ojos tristes de una lámpara y hablar
con esa porcelana que descubrí ayer
y que por un momento se ha vuelto mujer.

Entonces, olvidando
mi mañana y tu pasado
volverías a mi lado.

Se va la tarde y me deja
la queja
que mañana será vieja
de una balada en otoño.

Llueve,
detrás de los cristales, llueve y llueve
sobre los chopos medio deshojados...

Miguel Hernández

Tal dia com avui va néixer:

Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 30 d'octubre de 1910 - Alacant, 28 de març de 1942) fou un poeta i dramaturg d'especial rellevància en la literatura espanyola del segle XX. Encara que tradicionalment se li ha enquadrat en la generació del 36, Miguel Hernández va mantenir una major proximitat amb la generació anterior fins al punt de ser considerat per Dámaso Alonso com «genial epígon de la generació del 27».

Va néixer el 30 d'octubre de 1910 com segon fill home en una família d'Oriola dedicada a la criança de bestiar. Pastor de cabres des de molt aviat, Miguel va ser escolaritzat entre 1915 i 1916 al centre d'ensenyament «Mare de Déu de Montserrat».

El 1925 va abandonar els estudis per ordre paterna per dedicar-se exclusivament al pasturatge, encara que poc temps després cursa estudis de dret i literatura. Mentre té cura del ramat, Miguel llegeix amb avidesa i escriu els seus primers poemes.

En aquells dies, el canonge Luis Almarcha Hernández inicia una amistat amb Miguel i posa a disposició del jove poeta llibres de Sant Joan de la Creu, Gabriel Miró, Paul Verlaine i Virgili entre d'altres. Les seves visites a la Biblioteca Pública són cada vegada més freqüents i comença a formar un improvisat grup literari al costat d'altres joves d'Oriola al voltant del forn del seu amic Carlos Fenoll. Els principals participants en aquelles reunions són, a més de Miguel i el propi Carlos Fenoll, el seu germà Efrén Fenoll, Manuel Molina, i José Marín Gutiérrez, futur advocat i assagista que posteriorment adoptaria el pseudònim de «Ramón Sijé» ia qui Hernández dedicarà el seu cèlebre Elegia. A partir d'aquest moment, els llibres seran la seva principal font d'educació, convertint-se en una persona totalment autodidacta. Els grans autors del Segle d'Or: Miguel de Cervantes, Lope de Vega, Pedro Calderón de la Barca, Garcilaso de la Vega i, sobretot, Luis de Góngora, es convertiran en els seus principals mestres.

Aquestes paraules va dir sobre ell Pablo Neruda:

Recordar a Miguel Hernández que va desaparèixer en la foscor i recordarlo a plena llum, és un deure d'Espanya, un deure d'amor. Pocs poetes tan generosos i lluminosos com el muchachón d'Oriola l'estàtua s'aixecarà algun dia entre els azahares del seu adormida terra. No tenia Miguel la llum zenital del Sud com els poetes rectilinis d'Andalusia sinó una llum de terra, de matí pedregosa, llum espessa de bresca despertant. Amb aquesta matèria dura com l'or, viva com la sang, va traçar la seva poesia duradora. I aquest va ser l'home que aquell moment d'Espanya va bandejar a l'ombra! Ens toca ara i sempre treure'l del seu presó mortal, il · luminar amb la seva valentia i el seu martiri, ensenyar com a exemple de cor puríssim! ¡Donar-li la llum! ¡Donar-la a cops de record, a paletades de claredat que ho revelin, arcàngel d'una glòria terrestre que va caure en la nit armat amb l'espasa de la llum!

"Nanas de la cebolla" es un poema que Hernández va escriure a la seva dona després de rebre la notícia que aquesta només podia alimentar el seu fill amb ceba i pa. Poc després d'escriure aquest poema mor a la presó on havia ingressat per el seu declarat antifranquisme, un activisme polític que mai va ocultar en els seus textos.

Un dia, estant a la presó, Miguel va rebre una carta de la seva esposa Josefina, on li explicava el lamentable estat en què es trobaven ella i el fill d'ambdós, al qual només podia alimentar amb pa i cebes.

Ell, empresonat, li va enviar a la seva dona unes breus lletres i al seu fill aquest poema meravellós,

"La meva estimada Josefina:

Aquests dies me'ls he passat rumiant sobre la teva situació, cada dia més difícil. L'olor de la ceba que menges m'arriba fins aquí i el meu nen es sentirà indignat de mamar i treure suc de ceba en comptes de llet. Perquè ho puguis consolar, t'envio aquestes coplillas que he fet, ja que per mi no hi ha un altre que fer que escriure a vosaltres o desesperar.

Us deixaré amb la interpretació que va fer Serrat d'aquest poema en el seu disc Miguel Hernández de l'any 1972 ..., i no oblidem que la música pertany a Alberto Cortez. No podia haver sortit res millor .... magnífica interpretació ..... no tinc paraules ..... nomes que la gaudiu.

NANAS DE LA CEBOLLA

(Poema sencer)

La cebolla es escarcha      
cerrada y pobre:
escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla:
hielo negro y escarcha
grande y redonda.

En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba.
Pero tu sangre,
escarchada de azúcar,
cebolla y hambre.

Una mujer morena,
resuelta en luna,
se derrama hilo a hilo
sobre la cuna.
Ríete, niño,
que te tragas la luna
cuando es preciso.

Alondra de mi casa,
ríete mucho.
Es tu risa en los ojos
la luz del mundo.
Ríete tanto
que en el alma al oírte,
bata el espacio.

Tu risa me hace libre,
me pone alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.

Es tu risa la espada
más victoriosa.
Vencedor de las flores
y las alondras.
Rival del sol.
Porvenir de mis huesos
y de mi amor.

La carne aleteante,
súbito el párpado,
el vivir como nunca
coloreado.
¡Cuánto jilguero
se remonta, aletea,
desde tu cuerpo!


Desperté de ser niño.
Nunca despiertes.
Triste llevo la boca.
Ríete siempre.
Siempre en la cuna,
defendiendo la risa
pluma por pluma.

Ser de vuelo tan alto,
tan extendido,
que tu carne parece
cielo cernido.
¡Si yo pudiera
remontarme al origen
de tu carrera!

Al octavo mes ríes
con cinco azahares.
Con cinco diminutas
ferocidades.
Con cinco dientes
como cinco jazmines
adolescentes.

Frontera de los besos
serán mañana,
cuando en la dentadura
sientas un arma.
Sientas un fuego
correr dientes abajo
buscando el centro.

Vuela niño en la doble
luna del pecho.
Él, triste de cebolla.
Tú, satisfecho.
No te derrumbes.
No sepas lo que pasa
ni lo que ocurre.

En aquest enllaç trobareu informació de tota la seva vida, llibres, poesia.

Joan Manuel Serrat - Caminant per l'herba - 1974 -

Joan Manuel Serrat - Caminant per l'herba

Fou

un vespre de setembre

tot caminant per l'herba

on em van sorprendre les fades

per primera vegada.

On òlibes, arbres i abelles

em xiulaven a cau d'orella

i l'herba

jugant entre els meus dits,

em despullava l'ànima a petons,

m'estroncà les ferides

i em va escombrar la pols.

Creu-me,
creu-me que mai
hi hagué més llum a les fosques
del meu vell trencaclosques.

Creu-me que res

no enguixa tantes esquerdes

com caminar per l'herba...

Per això
torno sovint al paratge
on es fa dolç l'oratge
per sentir a Venus a la vora
on la vida s'olora,
on la pell se m'enlaira i jugo
a la «xarranca» amb set núvols
i l'herba
pregunta pels amics
i per les orenetes que han fugit
mentre em fa pessigolles
entre el cor i els dits.

Creu-me,

creu-me que mai

hi hagué més llum a les fosques

del meu vell trencaclosques.

Creu-me que res

no enguixa tantes esquerdes

com caminar per l'herba.

Joan Manuel Serrat - Amigo mio - 1970 -

Joan Manuel Serrat - Amigo mio

Amigo mío que
desde que el tiempo fue
tiempo, vas sembrando guijarros
por donde es plomo el sol
y es tan espeso el polvo
del camino, que embarra el canto.

Si al ir manso a doblar
un recodo hacia el mar
vieses los ojos de esa muchacha,
detén tus aguas y
pregúntale si
se acuerda de mí.

Si la ves en primavera,
corre con ella
por los trigales,
arrancando amapolas, avena y grama
para adornar el jarrón que hay junto a su cama.


Si la ves cuando el verano,
corre su mano
seca y calina,
mécela entre tus brazos frescos de río.
Y vuelve para contármelo amigo mío.

Si al ir manso a doblar
un recodo hacia el mar
vieses los ojos de esa muchacha,
detén tus aguas y
pregúntale si
se acuerda de mí.

Si la ves cuando el otoño,
te hace ancho y hondo
y sueña el barbecho,
cuéntale que la llevo como el abrojo,
prendida en el pelo, el alma, el vientre y los ojos.


Si la ves cuando el invierno,
viste su terno
blanco y helado,
cuida que por las noches no sienta frío.
Y vuelve para contármelo amigo mío.

Y vuelve para contármelo amigo mío
Y vuelve para contármelo amigo mío......