Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Domingo Mulà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Domingo Mulà. Mostrar tots els missatges

dimecres, 15 de desembre del 2010

Domingo Mulá - "El sabor de un beso" de José Maria Millán -

          Avui ens recitarà una bonica poesia el nostre estimat amic Domingo Mulà, al que sempre portarem a la memòria.





EL SABOR DE UN BESO de JOSÉ MARÍA MILLÁN
Recita: Domingo Mulà

Me pides, nena preciosa,
que te describa, de un beso,
el sabor, y que haga de eso
una poesía hermosa.


¿Acaso tú crees mimosa,
que eso es tan fácil de hacer?
Y cómo darte a entender
de un beso todo el sabor
si tú no sabes qué es amor
si tú aun no eres mujer.


No pudiendo describir
el inmortal Campoamor
de un beso todo el sabor,
tan bien que el supo escribir,
¿cómo te voy yo a decir
de un beso la dulce esencia?


Espera a que en tu existencia
nazca amor sin contrapeso
y todo el sabor de un beso
lo sabrás por experiencia.


Ya sé yo que esta verdad
no te deja satisfecha
y en curiosidad deshecha
tú quieres más claridad.


Transijo en tu terquedad
por lo bonita que eres
y puesto que tú lo quieres
algo te habré de decir,
ya que en eso de conseguir
siempre ganáis las mujeres.


¿Cómo pintarte el momento
en que, entornando los ojos,
entre vuestros labios rojos
se confunde nuestro aliento?


¡Qué grandioso sentimiento
encierra el momento aquél!
El sabor de aquella miel
que se liba en vuestra boca
el pensamiento lo evoca
mas no lo pinta el pincel.


Cual volar de mariposa
desde el céfiro al arrullo,
el beso, por su murmullo
en los labios de una hermosa,
es la esencia más sabrosa
que encierra en su fondo, amor.


De aquel jugo no hay licor,
si comparártelo quieren,
ni aunque a probar te lo dieren,
en el cáliz de una flor.


Una boca sobre otra boca
produce un leve sonido,
y va en el beso un fluido
que al alma la vuelve loca.


Después su sabor provoca
un deleite embriagador,
y ha dejado tal dulzor
al pasar por nuestros labios
que hace olvidar los agravios
si los hay, en el amor.


Al besar la primera vez
sentirás, niña hechicera,
en toda tu alma entera
la más grata embriaguez.


Y te advierto que el besar
es vicio mal de corregir,
pues es tan grato el latir
de alma nuestra al besar,
que ya, después de empezar,
es forzoso reincidir.


Porque es el néctar del amor,
porque es consuelo al pensar,
porque es bálsamo al dolor.
esta es la razón de ser.


No te podrás convencer
de esta verdad inmortal
si en tus labios de coral
no dan un beso, mujer.


Yo te puedo asegurar
que la impresión que sentí
cuando el primer beso di
jamás la pude olvidar.


Fue un continuo delirar
ebrio de tanto embeleso,
fue tan dulce aquel exceso
tan grato almíbar probé,
que desde entonces bien sé
el sabor que tiene un beso.


Ni más te puedo decir
ni más te puedo explicar,
aquel sabor, sin besar,
no lo podrás concebir.


No se puede describir
el sabor de un beso en pos
ya verás cuando los dos,
él y tú, os lleguéis a amar,
como el sabor de besar
es lo mejor que hizo Dios.



dijous, 24 de juny del 2010

Domingo Mulà ens recita "Tot es vol cremar" de Josefina Vivancos





Tot es vol cremar,
però aquesta cadira
ningú la tocarà.
En ella, de petits
la mare us hi bressolava
amb el patrip-patrap.

Quina remor,
una cançoneta us hi cantava
i us dormíeu de debò.
En aquesta masia
tot el que hi ha
no es va comprar amb poques suors.

A punta de dia
fins que es feia fosc
treballàvem amb la mateixa il•lusió
sempre pensant amb vosaltres,
que no us faltes res,
lo millor,
que si un gec per l’hivern
que ja s’acostava,
que si unes calces,
que si uns esclops,
i per anar a l’escola,
bicicleta per a tots dos.

Ja sou grans,
ja heu conegut un altre món
i no voleu saber res de la masia,
no recordeu ni el foc de la llar que tant
us agradava
i quan enjogassats
us hi amagàveu
darrera l’escon.
Tots dos heu fet camí
nova família
heu formada,
d’aquesta masia,
bons diners us emportareu
per poder-vos acomodar.

Un dia, sense voler d’una de les joves
aquestes paraules vaig escoltar:
-“Anem-se’n aviat,
jo, m’hi avorreixo aquí,
no em diguis més per venir
que la pagesia no s’ha fet per a mi”-.

Millor, no les hagués escoltades
aquestes paraules,
Senyor, aquí sols hi venen com a garses
per emportar-se el que hi queda de bo.

El gran, com qui no li va la cosa
així em va parlar:
“Penso pare, que ja sou massa gran
per viure a la masia,
sinó us vingués a cuidar la tia
que hi faríeu aquí tot sol,
així que va morir la mare
ja us en vaig parlar,
veneu-vos la masia pare
i veniu a casa meva
que res us ha de faltar”.

Jo miro lluny,
camps enllà
i al meu costat la cadira
que la meva esposa
hi solia reposar,
i en ella hi poso,
la bufanda, la pipa i el bastó,
i a veure d’aquí qui, em traurà.
A més que la jove,
l’esposa del més gran
si que hi fa unes estades,
dues o tres durant l’any
tot m’ho regira
tot m’ho vol canviar
jo per res serviria
tot això s’ha de cremar.
Vol una masia més moderna
la vol ben acomodar
com si ja en fos mestressa
i res de lo vell vol respectar.

Jo no dic res, tant se val
la testa baixa,
els meus pensaments
més enllà,
la tia, ma germana s’ho mira
i calla tot fent-se un tip de plorar,
però, en arribar a la cadira
si, la que tinc al meu costat
i dir-me -doneu-me-la avi
que també s’ha de cremar-,
com una fera tot jo m’he regirat:
-"Aquesta cadira mentre jo visqui
sempre estarà al meu costat,
era de la meva esposa,
l’única dona que jo he estimat.
Aneu-se’n de casa,
quan jo em mori
veniu si voleu i desprès,
feu-ne estelles
de tot el que trobeu
i en arribar a les cadires
cremeu-les, juntes,
amb devoció,
que aquestes cadires
son testimoni del nostre amor,
de lo molt que ens estimàvem
del que Déu ens do
amb abundor,
i quan va ser mestressa,
tot el que va trobar dels meus pares
va respectar amb alegria,
amb horda humanitat
i l’envoltava un somriure
tant ple de dignitat"-.

Aneu-se’n, no patiu per mi,
si algun dia voleu venir, veniu
però, amb senzillesa,
no em vulgueu treure d’aquí
en aquesta masia hi vaig néixer
i en aquesta masia i vull morir.

A reveure Domingo Mulà, les teves poesies
          sempre més ens acompanyaran