Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 30 d'octubre de 1910 - Alacant, 28 de març de 1942) fou un poeta i dramaturg d'especial rellevància en la literatura espanyola del segle XX. Encara que tradicionalment se li ha enquadrat en la generació del 36, Miguel Hernández va mantenir una major proximitat amb la generació anterior fins al punt de ser considerat per Dámaso Alonso com «genial epígon de la generació del 27».Va néixer el 30 d'octubre de 1910 com segon fill home en una família d'Oriola dedicada a la criança de bestiar. Pastor de cabres des de molt aviat, Miguel va ser escolaritzat entre 1915 i 1916 al centre d'ensenyament «Mare de Déu de Montserrat».
El 1925 va abandonar els estudis per ordre paterna per dedicar-se exclusivament al pasturatge, encara que poc temps després cursa estudis de dret i literatura. Mentre té cura del ramat, Miguel llegeix amb avidesa i escriu els seus primers poemes.
En aquells dies, el canonge Luis Almarcha Hernández inicia una amistat amb Miguel i posa a disposició del jove poeta llibres de Sant Joan de la Creu, Gabriel Miró, Paul Verlaine i Virgili entre d'altres. Les seves visites a la Biblioteca Pública són cada vegada més freqüents i comença a formar un improvisat grup literari al costat d'altres joves d'Oriola al voltant del forn del seu amic Carlos Fenoll. Els principals participants en aquelles reunions són, a més de Miguel i el propi Carlos Fenoll, el seu germà Efrén Fenoll, Manuel Molina, i José Marín Gutiérrez, futur advocat i assagista que posteriorment adoptaria el pseudònim de «Ramón Sijé» ia qui Hernández dedicarà el seu cèlebre Elegia. A partir d'aquest moment, els llibres seran la seva principal font d'educació, convertint-se en una persona totalment autodidacta. Els grans autors del Segle d'Or: Miguel de Cervantes, Lope de Vega, Pedro Calderón de la Barca, Garcilaso de la Vega i, sobretot, Luis de Góngora, es convertiran en els seus principals mestres.
Aquestes paraules va dir sobre ell Pablo Neruda:
Recordar a Miguel Hernández que va desaparèixer en la foscor i recordarlo a plena llum, és un deure d'Espanya, un deure d'amor. Pocs poetes tan generosos i lluminosos com el muchachón d'Oriola l'estàtua s'aixecarà algun dia entre els azahares del seu adormida terra. No tenia Miguel la llum zenital del Sud com els poetes rectilinis d'Andalusia sinó una llum de terra, de matí pedregosa, llum espessa de bresca despertant. Amb aquesta matèria dura com l'or, viva com la sang, va traçar la seva poesia duradora. I aquest va ser l'home que aquell moment d'Espanya va bandejar a l'ombra! Ens toca ara i sempre treure'l del seu presó mortal, il · luminar amb la seva valentia i el seu martiri, ensenyar com a exemple de cor puríssim! ¡Donar-li la llum! ¡Donar-la a cops de record, a paletades de claredat que ho revelin, arcàngel d'una glòria terrestre que va caure en la nit armat amb l'espasa de la llum!
"Nanas de la cebolla" es un poema que Hernández va escriure a la seva dona després de rebre la notícia que aquesta només podia alimentar el seu fill amb ceba i pa. Poc després d'escriure aquest poema mor a la presó on havia ingressat per el seu declarat antifranquisme, un activisme polític que mai va ocultar en els seus textos.
Un dia, estant a la presó, Miguel va rebre una carta de la seva esposa Josefina, on li explicava el lamentable estat en què es trobaven ella i el fill d'ambdós, al qual només podia alimentar amb pa i cebes.
Ell, empresonat, li va enviar a la seva dona unes breus lletres i al seu fill aquest poema meravellós,
"La meva estimada Josefina:
Aquests dies me'ls he passat rumiant sobre la teva situació, cada dia més difícil. L'olor de la ceba que menges m'arriba fins aquí i el meu nen es sentirà indignat de mamar i treure suc de ceba en comptes de llet. Perquè ho puguis consolar, t'envio aquestes coplillas que he fet, ja que per mi no hi ha un altre que fer que escriure a vosaltres o desesperar.
NANAS DE LA CEBOLLA
(Poema sencer)
La cebolla es escarcha
cerrada y pobre:
escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla:
hielo negro y escarcha
grande y redonda.
En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba.
Pero tu sangre,
escarchada de azúcar,
cebolla y hambre.
Una mujer morena,
resuelta en luna,
se derrama hilo a hilo
sobre la cuna.
Ríete, niño,
que te tragas la luna
cuando es preciso.
Alondra de mi casa,
ríete mucho.
Es tu risa en los ojos
la luz del mundo.
Ríete tanto
que en el alma al oírte,
bata el espacio.
Tu risa me hace libre,
me pone alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.
Es tu risa la espada
más victoriosa.
Vencedor de las flores
y las alondras.
Rival del sol.
Porvenir de mis huesos
y de mi amor.
La carne aleteante,
súbito el párpado,
el vivir como nunca
coloreado.
¡Cuánto jilguero
se remonta, aletea,
desde tu cuerpo!
Desperté de ser niño.
Nunca despiertes.
Triste llevo la boca.
Ríete siempre.
Siempre en la cuna,
defendiendo la risa
pluma por pluma.
Ser de vuelo tan alto,
tan extendido,
que tu carne parece
cielo cernido.
¡Si yo pudiera
remontarme al origen
de tu carrera!
Al octavo mes ríes
con cinco azahares.
Con cinco diminutas
ferocidades.
Con cinco dientes
como cinco jazmines
adolescentes.
Frontera de los besos
serán mañana,
cuando en la dentadura
sientas un arma.
Sientas un fuego
correr dientes abajo
buscando el centro.
Vuela niño en la doble
luna del pecho.
Él, triste de cebolla.
Tú, satisfecho.
No te derrumbes.
No sepas lo que pasa
ni lo que ocurre.
En aquest enllaç trobareu informació de tota la seva vida, llibres, poesia.
Us deixaré amb la interpretació que va fer Serrat d'aquest poema en el seu disc Miguel Hernández de l'any 1972 ..., i no oblidem que la música pertany a Alberto Cortez. No podia haver sortit res millor .... magnífica interpretació ..... no tinc paraules ..... nomes que la gaudiu.
NANAS DE LA CEBOLLA
La cebolla es escarcha
cerrada y pobre:
escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla:
hielo negro y escarcha
grande y redonda.
En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba.
Pero tu sangre,
escarchada de azúcar,
cebolla y hambre.
Una mujer morena,
resuelta en luna,
se derrama hilo a hilo
sobre la cuna.
Ríete, niño,
que te tragas la luna
cuando es preciso.
Alondra de mi casa,
ríete mucho.
Es tu risa en los ojos
la luz del mundo.
Ríete tanto
que en el alma al oírte,
bata el espacio.
Tu risa me hace libre,
me pone alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.
Es tu risa la espada
más victoriosa.
Vencedor de las flores
y las alondras.
Rival del sol.
Porvenir de mis huesos
y de mi amor.
La carne aleteante,
súbito el párpado,
el vivir como nunca
coloreado.
¡Cuánto jilguero
se remonta, aletea,
desde tu cuerpo!
Desperté de ser niño.
Nunca despiertes.
Triste llevo la boca.
Ríete siempre.
Siempre en la cuna,
defendiendo la risa
pluma por pluma.
Ser de vuelo tan alto,
tan extendido,
que tu carne parece
cielo cernido.
¡Si yo pudiera
remontarme al origen
de tu carrera!
Al octavo mes ríes
con cinco azahares.
Con cinco diminutas
ferocidades.
Con cinco dientes
como cinco jazmines
adolescentes.
Frontera de los besos
serán mañana,
cuando en la dentadura
sientas un arma.
Sientas un fuego
correr dientes abajo
buscando el centro.
Vuela niño en la doble
luna del pecho.
Él, triste de cebolla.
Tú, satisfecho.
No te derrumbes.
No sepas lo que pasa
ni lo que ocurre.
En aquest enllaç trobareu informació de tota la seva vida, llibres, poesia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada