Fou
un vespre de setembre
tot caminant per l'herba
on em van sorprendre les fades
per primera vegada.
em xiulaven a cau d'orella
i l'herba
jugant entre els meus dits,
em despullava l'ànima a petons,
m'estroncà les ferides
i em va escombrar la pols.
creu-me que mai
hi hagué més llum a les fosques
del meu vell trencaclosques.
Creu-me que res
no enguixa tantes esquerdes
com caminar per l'herba...
torno sovint al paratge
on es fa dolç l'oratge
per sentir a Venus a la vora
on la vida s'olora,
on la pell se m'enlaira i jugo
a la «xarranca» amb set núvols
i l'herba
pregunta pels amics
i per les orenetes que han fugit
mentre em fa pessigolles
entre el cor i els dits.
Creu-me,
creu-me que maihi hagué més llum a les fosques
del meu vell trencaclosques.
Creu-me que res
no enguixa tantes esquerdes
com caminar per l'herba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada