Eros Ramazzotti - Fábula

Avui m’ha semblat bonic posar aquesta bonica Faula de Eros Ramazzotti, la cançó està basada en el llibre “La metamorfosi de Piktor” de Hermann Hesse, també us deixo la historia i que cadascú en faci les reflexions que cregui.

Fábula - Eros Ramazzotti






Fábula

Y
te cuentan como él se transformó
en árbol porque así lo deseo y se quedó
plantado allí mirando
la tierra en que nacían flores nuevas
fue
refugio del conejo y colibrí
y el viento le enseño a que saben sí
la miel y la resina silvestres y...
la lluvia lo bañó
y mi felicidad -decía para sus adentros-
eso... eso sé que ahora la encontré
eso... porque tengo
todo el tiempo ya para mi
ya no necesito más de nadie
toda la belleza de la vida es para mi
"y un día pasaron por allí
los ojos de una niña
que le habían robado al cielo
el brillo de dos estrellas"
y se estremecieron
sus raíces
cuánto desconcierto de improviso dentro de él
eso que solamente siente el hombre sin la mujer
y alargó sus ramas
hacia ella
sintió que la felicidad no es nunca la mitad
del infinito
luego era al tiempo sol y luna
nube y música
era al tiempo risa y llanto
y entretanto
era un hombre que a la vida despertó
era
como el canto que llenaba
sus enormes soledades
esa parte verdadera
que una fábula encantada
esconde en sí
para ser auténtica.

Al 1922 Hesse escriu i dibuixa el conte il•lustrat Piktors Verwandlungen ("Les transformacions de Piktor") per a Ruth Wenger.

La Metamorfosi de Piktor per HERMANN HESSE

El jove Piktor ha entrat al Paradís i es troba enfront d'un arbre que és alhora home i dona. Amb veneració el mira i li pregunta: "¿Ets tu potser l'Arbre de la Vida?" Però quan, en lloc de l'arbre, li respon la Serp, Piktor se’n torna per continuar el seu camí. Contempla tot amb atenció i tot li encanta al Paradís. Clarament pressent que es troba en l'origen, a la font de la vida.

Veu un altre arbre, que és ara al mateix temps Sol i Lluna. I Piktor li pregunta: "Ets potser tu l'Arbre de la Vida?" El Sol ho va confirmar rient; la Lluna, amb un somriure.

Flors meravelloses el contemplaven, flors de variats colors, flors que tenien ulls i cares. Algunes reien àmpliament, altres desgavellades, algunes ni es movien ni reien, estaven mudes, èbries, enfonsades en si mateixes, embolicades en el seu propi perfum, com sufocades. Una flor li va cantar la cançó de les liles, una altra, una cançó de bressol blau fosca. Una flor tenia els ulls com un safir dur; altra li va recordar el seu primer amor; altra, el color del jardí de la seva infantesa, la veu de la seva mare i el seu perfum. Aquesta va riure, aquella li va treure la llengua, una llengüeta corba, rosada, que se li va aproximar. Piktor va estendre la seva per tocar-la. Li va trobar un sabor agre i salvatge, a raïm i mel i també com al petó d'una dona.

Aquí, entre totes aquestes flors, Piktor es va sentir inflat de nostàlgia i temorós. El seu cor va bategar fort, com una campana, cremant, estenent-se cap a alguna cosa desconeguda.

Piktor va veure ara un ocell reclinat a la pastura, resplendint de tal manera que semblava posseir tots els colors.

I Piktor li va preguntar:

- Oh ocell! On es troba la felicitat?

- ¿La felicitat? Es troba a tot arreu: a la muntanya i a la vall, a la flor i al vidre.

L'ocell va sacsejar alegre les seves plomes, va moure el coll, va agitar la cua, va picar l'ullet i es va quedar immòbil sobre la pastura. Sobtadament s'havia transformat en una flor, les plomes eren fulles, les potes arrels. Piktor ho va contemplar meravellat.

Però gairebé de seguida, la flor-ocell va moure les fulles; s'havia cansat de ser flor i ja no tenia més arrels. Projectant lànguidament cap amunt, es transformava en papallona, gronxant-se sense pes, tota llum.

Piktor es meravellava encara més. L'alegre ocell-flor-papallona va volar en cercles al voltant d'ell, brillant com el sol, va lliscar cap a la terra i, com un floc de neu, va quedar-se allà, al costat dels peus de Piktor. Va respirar, va tremolar una mica amb les seves ales lluminoses i, immediatament, es va transformar en vidre, del qual irradiava una llum vermellosa. Meravellosament va brillar entre l'herba, com campanes que toquen per a una festa.

Però semblava ja que la seva fi s'acostava, que la terra l’atreia, i la pedra preciosa va anar disminuint amb rapidesa, com si volgués enfonsar-se sota l'herba.

Llavors Piktor, portat per un desig imperiós, va prendre la joia entre les seves mans i la va retenir. Amb fervor va mirar la seva llum màgica; traspassava el seu cor una enyorança per totes les ventures.

Va ser en aquell instant que de la branca d'un arbre mort va lliscar la Serp i li va dir a cau d'orella: "La joia es transforma en el que tu vulguis. Comunica-li ràpid el teu desig, abans que sigui tard ".

Piktor va témer perdre l'oportunitat d'assolir la seva felicitat. Amb urgència va dir la secreta paraula. I es va transformar en un arbre. Perquè arbre era el que Piktor sempre havia enyorat ser. Perquè els arbres estan plens de calma, força i dignitat.

Va créixer enfonsant les seves arrels en la terra i estenent la seva copa cap al cel. Fulles i branques noves van sorgir del seu tronc. Era feliç amb això. Les seves arrels assedegades absorbien l'aigua de la terra, mentre les fulles s'engronsaven en el blau del cel. Insectes vivien en la seva escorça i als seus peus es van aixoplugar les llebres i el porc espí.

Al Paradís, al voltant seu, la majoria dels éssers i les coses es transformaven en la corrent encisada de les metamorfosis. Va veure feres que es van canviar en pedres precioses o que van partir volant com ocells radiants. Al seu costat, diversos arbres van desaparèixer de sobte; s'havien tornat vessants: un es va fer cocodril, un altre se'n va anar nedant, ple de goig, transformat en peix. Noves formes, nous jocs. Elefants van transformar els seus vestits en roques, girafes es van convertir en monstruoses flors.

Però ell, l'Arbre-Piktor, sempre es va quedar igual, no es podia transformar més.

Des que es va adonar d'això, va desaparèixer la seva felicitat i, a poc a poc, va començar a envellir, prenent l'aspecte cansat, seriós i absent que es pot observar en molts arbres antics.

També els cavalls i els ocells, també els éssers humans i totes aquelles criatures que han perdut el do de la renovació, es descomponen amb el temps, perden la seva bellesa, s'omplen de tristesa i preocupació.

Una vegada, una nena molt jove es va perdre en el Paradís. El seu cabell era ros i el seu vestit, blau. Cantant i ballant, va arribar al costat del Arbre-Piktor. Més d'un mico intel•ligent va riure destemprat darrere d'ella, més d'un arbust li va fregar el cos amb les seves branques, més d'un arbre li va llançar una flor o una poma, sense que ella ho notés. I quan l'Arbre-Piktor va veure la nena, va ser presa d'una desconeguda nostàlgia, d'un immens desig de felicitat. Sentia com si la seva pròpia sang li cridés: "Reflexiona, recorda avui tota la teva vida, descobreix el seu sentit! Si no ho fas, serà ja tard i mai més vindrà la felicitat. "

I Piktor va obeir. Va recordar el seu passat, els seus anys d'home, la seva partida cap al Paradís i, en especial, aquell moment que va precedir a la seva transformació en arbre, aquell meravellós instant quan empresonés la joia màgica entre les seves mans.

Per aquell temps, com totes les metamorfosis li eren possibles, la vida bategava poderosament dins d'ell. Es va recordar l'ocell que havia rigut i de l'arbre Sol i Lluna. Li va semblar descobrir que llavors va oblidar alguna cosa, va deixar de fer alguna cosa i que el consell de la Serp li havia estat fatal.

La nena va escoltar el udolar de les fulles de l'Arbre-Piktor, movent-se en marors. Mirar a dalt i va sentir com un dolor al cor. Pensaments, desitjos i somnis desconeguts es van agitar al seu interior. Atreta per aquestes forces, es va asseure a l'ombra de les branques. Va creure intuir que l'arbre era solitari i trist, al mateix temps que emocionant i noble en el seu total aïllament. Embriagadora sonava la cançó dels murmuris en la seva copa. La nena es va recolzar sobre el tronc aspre, va sentir com es commovia i un estremiment igual la va recórrer. Sobre el cel de la seva ànima es van creuar núvols. Lentament van caure dels seus ulls llàgrimes pesades. Què era això? Per què el cor desitjava fins gairebé trencar el pit, tendint cap a un més enllà, cap a aquell, el bell solitari?

L'Arbre-Piktor va tremolar fins les seves arrels, amb vehemència va acumular totes les forces de la seva vida, dirigint cap a la nena en un desig d'unir-se a ella per sempre. Ai, que s'havia deixat enganyar per la Serp i era ara només un arbre! Quin cec i neci havia estat! Tan estrany per a ell va ser el secret de la vida? No, perquè alguna cosa havia pressentit obscurament llavors! I amb enorme tristesa va recordar a l'arbre que era home i dona.

Llavors un ocell es va aproximar volant en cercles, un ocell vermell i verd. La nena el va veure arribar. Una cosa va caure del seu bec. Lluminós com un llamp, vermell com la sang o com una brasa, precipitant en l'herba, il•luminant. La nena es va inclinar per recollir-lo. Era un carboncle, una pedra preciosa.

A penes va prendre la pedra a les mans, va complir-se el desig del qual el seu cor desitjava més que res. Extasiada, es fa fondre i va fer-se una amb l'arbre, transformant-se en una forta branca nova, que va créixer amb rapidesa cap als cels.

Ara tot era perfecte i el món estava en ordre. Únicament en aquest instant s'havia trobat el Paradís. Piktor ja no era més un arbre vell i preocupat. I Piktor va cantar fort, en veu alta: "Piktoria! Victòria! "S'havia transformat, però arribant a la veritat en l'eterna metamorfosi, perquè d'un mitjà s'havia canviat en un enter.

D'ara endavant podria transformar-se tant com ho desitgés. Per sempre corria per la seva sang el corrent encisat de la Creació, prenent així banda, eternament, en la creació que a cada instant es renova. Va ser cérvol, peix, home i serp, núvol i ocell, però a cada forma es trobava sencer, a cada imatge era una parella, dins seu tenia al Sol i a la Lluna, era home i era dona. Com riu bessó lliscava pels països, com estrella doble, en l'alt cel.

Hermann Hesse