Jugo a viure només, perquè tinc por
de trencar aquest embruix amb qualsevolgest insòlit, amb qualsevol paraula
que no s’adapti com una altra pell
a la pell suavíssima del temps.
La tarda és un adàgio. Ben sol
al cor del goig, escolto la remota
simfonia del mar a la petxina
del teu record que sempre m’acompanya,
i només jugo a viure per no perdre’t.
SUITE DE PARLAVÀ – MIQUEL MARTÍ POL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada