El club de los poetas muertos (1989)

Aquesta és una pel.lícula que ensenya a pensar, a veure els problemes de la vida, a valorar els amics, a que no ens importin les aparences, a ser un mateix, a no deixar-se portar per les influències...

En definitiva, “Carpe diem”, "Aprofita el moment", "Viu el moment", és a dir, "Aprofita l'oportunitat i no esperis a demà, perquè pot passar que demà l'oportunitat ja no existeixi".

El club de los poetas muertos

Sinopsi:

Estem el 1959 a l'Acadèmia Welton, una estricta i prestigiosa escola privada situada a Vermont (Nova Anglaterra, USA). A ella s'incorpora John Keating (Robbin Williams) -antic alumne de l'Acadèmia- com a professor de Literatura en el curs de preparació per a la Universitat.

"Tradició, honor, disciplina, grandesa" són els quatre pilars de l'educació que s'imparteix en aquesta escola d'elit. Però Robbin està disposat a trencar, amb els seus peculiars mètodes pedagògics, aquests principis, vol inculcar en els seus alumnes l'amor per la llibertat i la recerca de la bellesa com a principals límits del camí que condueix a la realització de l'ésser humà.

Les frases:

El dia d'avui no es tornarà a repetir. Viu intensament cada instant. El que no significa esbojarradament, sinó mimant cada situació, escoltant a cada company, intentant realitzar cada somni positiu, buscant l'èxit de l'altre, examinant-te de l'assignatura fonamental: l'Amor Perquè un dia no lamentis haver malgastat egoistament la teva capacitat d'estimar i donar vida.

No oblideu que malgrat tot el que els diguin, les paraules i les idees poden canviar el món (...). Els explicaré un secret: no llegim i escrivim poesia perquè és bonica. Llegim i escrivim poesia perquè pertanyem a la raça humana, i la raça humana està plena de passió. La medicina, el dret, el comerç, l'enginyeria ... són carreres nobles i necessàries per a dignificar la vida humana. Però la poesia, la bellesa, el romanticisme, l'amor són coses que ens mantenen vius.

Me’n vaig anar als boscos perquè volia viure sense presses. Volia viure intensament i treure-li tot el suc a la vida, per no descobrir en el moment de la meva mort que no havia viscut.

El que compte és, que ella s'ha recordat de mi, només m'ha vist una vegada, i ja es recorda de mi.

Agafeu les roses mentre pugueu, veloç el temps vola.

La mateixa flor que avui admireu, demà estarà morta.

No puc deixar de posar la poesia de la qual se'n fa referència a la pel.lícula.

¡Oh Capitán, mi capitán!

de Walt Whitman

Regreso de Héroe

¡Oh, capitán!, ¡mi capitán!, nuestro espantoso viaje ha terminado.
La nave ha salvado todos los escollos,
hemos ganado el anhelado premio.
Próximo esta el puerto, ya oigo las campanas y el pueblo entero te aclama,
Siguiendo con tus miradas la poderosa nave, la audaz y soberbia nave.
Mas, ¡ay! ¡oh corazón!, ¡mi corazón!, ¡mi corazón!
No ves las rojas gotas que caen lentamente,
allí en el puente, donde mi capitán yace extendido, helado y muerto?

¡Oh, capitán!, ¡mi capitán!, ¡levántate para escuchar las campanas,
Levántate! Es por ti que izan las banderas, es por ti que suenan los clarines.
Son para ti estos búcaros y esas coronas adornadas;
Es por ti que en las playas hormiguean las multitudes;
Es hacia ti que se alzan sus clamores, que se vuelven sus almas y sus rostros ardientes.
¡Ven, capitán! ¡Querido padre! Deja pasar mi brazo bajo de tu cabeza.
Debe ser sin duda un sueño que yazca sobre el puente,
extendido, helado y muerto.

Mi capitán no contesta, sus labios siguen pálidos e inmóviles.
Mi padre no siente el calor de mi brazo, no tiene pulso ni voluntad.
La nave, sana y salva, ha arrojado el ancla, su travesía ha concluido;
La vencedora nave entra en el puerto, de vuelta de su espantoso viaje.
¡Oh playas, alegraos; Sonad campanas,
Mientras yo con doloridos pasos
recorro el puente donde mi capitán yace,
extendido, helado y muerto.