dilluns, 31 de maig del 2010

Luis Rosales Camacho

Tal dia com avui va néixer...
Luis Rosales
Poeta i assagista espanyol, nascut a Granada el 31 de maig de 1910 i mort a Madrid el 24 d'octubre de 1992. Pertanyent a l'anomenada Generació del 36, de la qual, en certa manera, va ser el seu cap visible, va deixar un fecund i brillant llegat poètic que, a mig camí entre la profunditat del sentiment religiós i la preocupació pel llenguatge, constitueix un dels millors exponents del que Dámaso Alonso va denominar "poesia arrelada" (és a dir, la poesia entranyable, de profund alè intimista, que centra la seva atenció en els fets i les figures de la quotidianitat que envolta el poeta: la família, l'amistat, el llar, el costum, la rutina, etc.). Poeta de gran influència entre les veus dels joves autors de les generacions que el van succeir, el conjunt de la seva serena i cada vegada més depurada producció lírica - que va reaccionar en el seu dia bruscament contra els excessos neogongoristas d'alguns dels poetes Garcilaso per postular un nou acostament a la sobrietat dels models clàssics - va ser reconegut el 1982 amb el prestigiós premi Cervantes, el guardó literari més important de les Lletres espanyoles i hispanoamericanes.

Integrat, des de molt aviat, en els principals cercles literaris de la capital espanyola i de la seva Granada natal, tot i l'orientació ideològica de la seva família - de clar biaix falangista - compartir amistat amb el poeta i dramaturg Federico García Lorca, que es trobava refugiat a la casa granadina dels Rosales quan va ser capturat pels qui haurien de afusellar.


Aquest vídeo pertany a una entrevista que li va realitzar Joaquin Soler Serrano, on parla de la detenció de Garcia Lorca



Aqui us deixo un retall d'un dels seus millors poemaris, La casa encesa.

Fragment de la seva obra La casa encesa (1971):

Ahora que estamos juntos
ahora que ha vuelto la inocencia,
y la disposición visceral de estas paredes,
ahora que todo está en la mano,
quiero deciros algo, quiero deciros algo.
El dolor es un largo viaje,
es un largo viaje que nos acerca siempre,
que nos conduce hacia el país donde todos los hombres son iguales,
lo mismo que la palabra de Dios, su acontecer no tiene nacimiento, sino revelación,
lo mismo que la palabra de Dios, nos hace de madera para quemarnos,
lo mismo que la palabra de Dios, corta los pies del rico para igualarnos en su presencia,
y yo quiero deciros que el dolor es un don
porque nadie regresa del dolor y permanece siendo el mismo hombre.
Todo llega en la vida por sus pasos contados,
la primavera y el verano, la ignorancia y la lluvia,
porque no hay nada gratuito,
no hay alegría, por pequeña que sea,
que no tenga que conseguirse
como la hormiga testaruda lleva su carga tronco arriba;
no hay alegría, por importante que nos parezca,
que no termine convirtiéndose en ceniza o en llaga,
pero el dolor es como un don,
nadie puede evitarlo,
las esperanzas, el amor, el dinero,
todos los bienes terrenales,
todos los bienes que llegan, o no llegan, en la vida ya el humo de las velas
siempre están contenidos por él y son igual que pájaros que vuelan sobre el mar,
y son igual que pájaros,
por más y más que vuelen nunca se apartan de su fin.

Ahora que estamos juntos
y siento la saliva clavándome alfileres en la boca,
ahora que estamos juntos
quiero deciros algo,
quiero deciros que el dolor es un largo viaje,
es un largo viaje que nos acerca siempre vayas a donde vayas,
es un largo viaje, con estaciones de regreso,
con estaciones que no volverás nunca a visitar,
donde nos encontramos con personas, improvisadas y casuales,
que no han sufrido todavía [...]

pero el dolor es la ley de gravedad del alma,
llega a nosotros iluminándonos,
deletreándonos los huesos,
y nos da la insatisfacción que es la fuerza con que el hombre se origina a sí mismo,
y deja en nuestra carne la certidumbre de vivir
como han quedado las rodadas sobre las calles de Pompeya.
Es el miedo al dolor y no el dolor quien suele hacernos pánicos y crueles,
quien socava las almas
como socavan la ribera las orillas del río,
y yo he sentido su calambre desde hace mucho tiempo,
y yo he sentido, desde hace mucho tiempo, que el curso de sus aguas nos arrastra,
nos mueve las raíces sin dejarnos crecer,
y nos empuja, y nos sigue empujando hasta juntarnos
en esta habitación que es ya un rescoldo mío,
en esta habitación en donde las baldosas se levantan un poco
y ya no vuelven a encajar en su sitio
como la tierra removida ya no cabe en su hoyo:
tal vez a nuestro cuerpo le ocurra igual…

Joan Manuel Serrat - La Paloma



La Paloma

Poema de Rafael Alberti - Música de Carlos Gustavino y Sergio Endrigo

Se equivocó la paloma
se equivocaba.
Por ir al norte, fue al sur
creyó que el trigo era agua,
se equivocaba.

Creyó que el mar era el cielo
que la noche, la mañana,
se equivocaba,
se equivocaba.

Que las estrellas, rocío
que la calor, la nevada,
se equivocaba,
se equivocaba.

Que tu falda era tu blusa
que tu corazón, su casa,
se equivocaba,
se equivocaba.

Ella se durmió en la orilla,
tú en la cumbre de una rama.

Creyó que el mar era el cielo
que la noche, la mañana
se equivocaba,
se equivocaba.

Que las estrellas, rocío
que la calor, la nevada,
se equivocaba,
se equivocaba.

Que tu falda era tu blusa
que tu corazón, su casa,
se equivocaba,
se equivocaba...

Camilo Sesto - El amor de mi vida




Me duele mas dejarte a tí que dejar de vivir
me duele más tu adiós
que el peor castigo que me imponga Dios.
No puedo ni te quiero olvidar
ni a nadie me pienso entregar
sería inútil tratar de huir
porque a donde voy te llevo dentro de mí.

El amor de mi vida has sido tú
mí mundo era ciego hasta encontrar tu luz,
hice míos tus gestos, tu risa y tu voz,
tus palabras, tu vida y tu corazón.
El amor de mi vida has sido tú,
el amor de mi vida sigues siendo tú,
por lo que más quieras no me arranques de tí,
de rodillas te ruego no me dejes así...

Por qué me das libertad para amar
si yo prefiero estar preso de tí,
quizá no supe encontrar la forma
de conocerte y hacerte felíz.

El amor de mi vida has sido tu
mi mundo era ciego hasta encontrar tu luz,
hice mío tus gestos, tu risa y tu voz,
tus palabras, tu vida y tu corazón.
El amor de mi vida has sido tú,
el amor de mi vida sigues siendo tú,
por lo que más quieras no me arranques de tí,
de rodillas te ruego no me dejes así...

Por más que pienso no puedo entender
porque motivo te pude perder
porque de pronto me siento perdido
en la espalda de tu olvido, tu silencio y tu desdén.

diumenge, 30 de maig del 2010

Eurovisió 2010

El LV Festival de la Canción de Eurovisión se celebró entre el 25 y el 29 de mayo del 2010 en Oslo, la capital de Noruega, tras la victoria aplastante de Alexander Rybak en el festival de 2009 con su canción Fairytale, que con 387 puntos marcó el record absoluto de puntuación en la historia del concurso. Los presentadores de la LV edición fueron Erik Solbakken y Haddy N'jie, que también condujeron las semifinales y la final.
La canción Satellite, interpretada por Lena Meyer-Landrut en representación de Alemania, ganó el concurso con un total de 246 votos, siendo la segunda victoria que obtiene ese país desde 1982.

La guanyadora de l'any 2010




El dúo Chanée & N'evergreen- Dinamarca que va quedar en 4ª posició



Harel Skaat- Israel que va quedar en 14ª posició



Daniel Diges- Espanya que va quedar en 15ª posició

John Denver - Canción de Annie


John Denver escribió Annie's song (Canción de Annie) en 1974 para su esposa Annie.



Annie's song
You fill up my senses
like a night in the forest
like the mountains in springtime,
like a walk in the rain
like a storm in the desert,
like a sleepy blue ocean
you fill up my senses,
come fill me again.

Come let me love you,
let me give my life to you
let me drown in your laughter,
let me die in your arms
let me lay down beside you,
let me always be with you
come let me love you,
come love me again.

(instrumental)

You fill up my senses
like a night in the forest
like the mountains in springtime,
like a walk in the rain
like a storm in the desert,
like a sleepy blue ocean
you fill up my senses,
come fill me again.

Canción de Annie
Llenas mis sentidos
como una noche en el bosque
como las montañas en primavera
como andar bajo la lluvia
como una tormenta en el desierto
como un dormido océano azul
tú llenas mis sentidos
ven de nuevo conmigo otra vez

Déjame amarte
quiero darte mi vida
déjame ahogarme en tu risa
y en tus brazos morir
recostarme a tu lado
estar siempre contigo
déjame amarte
amor otra vez

Quiero darte mi vida
déjame amarte
amor otra vez

Llenas mis sentidos
como una noche en el bosque
como las montañas en primavera
como andar bajo la lluvia
como una tormenta en el desierto
como dormido océano azul
llenas mis sentidos
ven vuelve otra vez

dissabte, 29 de maig del 2010

Eurovisión- 2002- 2005- 2006- 2008- 2009

El XLVII Festival de la Cançó d'Eurovisió es va celebrar el 25 de maig de 2002, en el complex Saku Surhall de Tallinn, Estònia. Els presentadors van ser Annely Peebo i Marko Matvere. Marie N va ser la guanyadora d'aquest Festival, representant a Letònia amb la cançó "I wanna". Aquesta edició va tenir una audiència segons la UER i televisió estona de 166 milions d'espectadors, assolint els majors índexs a Malta (amb més d'un 90% de seguiment), Suècia i Espanya. En aquest últim país, a més, es va convertir en l'espai més vist des que existeixen les estadístiques d'audiència, creant gràcies al concurs de selecció, Operación Triunfo, un gran ressò informatiu a Espanya.

Rosa López que va quedar en 7ª posició lany 2002




La guanyadora de l'any 2005




La guanyadora de l'any 2006




Rodolfo Chikilicuatre quie va quedar en 16ª posició l'any 2008



La guanyadora de l'any 2009




I fins aquí la història musical d'aquest festival que avui dissabte celebra la seva 55ª edició, i de la qual donarem compte el diumenge amb la nostra última entrega

Isaac Albéniz i Pascual

Tal dia com avui va néixer...


Isaac Albéniz i Pascual
Isaac Albéniz (Camprodon, Ripollès, 29 de maig de 1860 - Kanbo, Aquitània (França), 18 de maig de 1909) va ser un gran compositor i intèrpret de piano català. No solament es va dedicar a la música per a aquest instrument: també va escriure obres per a teatre, sis òperes (més una d'inacabada i tres d'esbossades) i més de dues dotzenes de cançons, així com diversos temes orquestrals i de cambra.
Segons el seu diari, l'any 1880, Albéniz rep lliçons de Liszt, lliçons que es van impartir per tota Europa, i que el compositor català va rebre en formar part de la cort d'estudiants que acompanyaven Lizst en els seus desplaçaments. L'amistat que va sorgir d'aquesta relació duraria fins a la mort de l'hongarès el 1886. Algunes interpretacions posteriors dubten de la validesa d'aquests fets argumentant que Liszt residia a Weimar en aquella època.

La reputació d'Albéniz com a pianista i compositor va continuar creixent. A la primavera de 1889 va viatjar a París per assistir als Concerts Colonne que interpretaven el seu Concert per a piano, op. 78. Des de París va continuar fins a Anglaterra, on les seves interpretacions van ser molt reeixides. El 1890 es va posar en contacte amb l'empresari Henry Lowenfeld, el qual va contractar els serveis d'Albéniz com a intèrpret i compositor. Com a resultat, Albéniz es va traslladar al costat de la seva família (la seva esposa Rosina i els seus tres fills) a Londres i a través de Lowenfeld finalment es va ficar al món del teatre musical: va treballar per al Teatre Líric i més tard per al Teatre Príncep de Gal·les.

A petició de Lowenfeld, Albéniz va compondre The magic Opal, comèdia lírica en l'estil de Gilbert i Sullivan, estrenada al Líric el 19 de gener de 1893. Va ser traduïda posteriorment al castellà per Eusebio Sierra i presentada a Madrid el 1895 com La Sortija; aquell mateix any, la seva sarsuela San Antonio de la Florida amb llibret de Sierra va ser també interpretada a Madrid.


Us deixo aquest video on Alícia de Larrocha interpreta la mítica barcarola que Albéniz va compondre en honor a l'illa balear ... és una petita peça concebuda durant un viatge fet per ell i l'Enric Granados, a les illes Balears.
Espero que ho gaudiu


divendres, 28 de maig del 2010

Silvio Rodríguez - Unicornio




Silvio Rodriguez -El unicornio

Mi Unicornio azul ayer se me perdió
pastándolo dejé y desapareció
cualquier información
bien la voy a pagar
las flores que dejó
no me han querido hablar.
Mi unicornio azul ayer se me perdió
no sé si se me fue
no sé si se me extravió
Y yo no tengo más
que un unicornio azul
si alguien sabe de él
le ruego información
cien mil o un millón yo pagaré.
Mi unicornio azul se me ha perdido ayer
se fue
Mi unicornio y yo hicimos amistad
un poco con amor
un poco con verdad
con su cuerno de añil
pescaba una canción, saberla compartir
era su vocación.
Mi unicornio azul ayer se me perdió
y puede parecer
acaso una obsesión
pero no tengo más
que un unicornio azul
y aunque tuviera dos
yo solo quiero aquel
cualquier información la pagaré.
Mi unicornio azul se me ha perdido ayer
Se fue

Eurovisió- 1989- 1990- 1991- 1997- 2001

El XXXIV Festival de la Cançó d'Eurovisió es va celebrar el 6 de maig de 1989 a Lausanne, Suïssa. Els presentadors van ser Lolita Morena i Jacques Deshenaux, i els guanyadors amb el tema "Rock me" va ser la banda iugoslava Riva. En l'obertura del festival, Céline Dion, guanyadora anterior, va interpretar el seu primer senzill en anglès Where does my heart beat now.


La guanyadora de l'any 1989




La guanyadora de l'any 1990




Sergio Dalma que va quedar en 4ª posició l'any 1991




Marcos Llunas que va quedar en 4ª posició l'any 1997




David Civera que va quedar en 6ª posició lany 2001

dijous, 27 de maig del 2010

Mª del Pilar Cuesta Acosta - Ana Belen

Tal dia com avui va néixer...


María del Pilar Cuesta Acosta, coneguda com Ana Belén (Madrid, 27 de maig de 1951) és una cantant i actriu espanyola. Està casada amb el cantautor asturià Víctor Manuel, amb el qual col-labora musicalment en moltes ocasions.
La seva primera intervenció en el cinema, als tretze anys, va ser a la pel.lícula musical infantil Zampo i jo, treballant amb l'actor Fernando Rey sota la direcció de Luis Lucia Mingarro. La pel.lícula no va tenir èxit, fet que va impedir la realització de tres que estaven previstes dins del contracte amb els productors de Època films. Va ser aquesta productora la que li va donar el nom d'Ana Belén.


Ana y Víctor - No sé por qué te quiero

Escrita per la pel lícula "L'amor perjudica seriosament la salut", la primera versió la van cantar Antonio García de Diego i Olga Román.
Ana la va gravar en el seu disc "Mira'm" amb Antonio Banderas. En aquesta ocasió la canta amb l'autor del tema, el seu inseparable Víctor.




Podeu trobar tota la seva trayectoria en la següent pàgina web

Eurovisió- 1978- 1979- 1981- 1985- 1988

El Festival d'Eurovisió de 1978 va ser la 23ª edició i es va celebrar el 22 d'abril de 1978 a París. Amb Denise Fabre i Zitrone Léon com els presentadors, la primera vegada que la oganització posaba dos presentadors al concurs - el concurs va ser guanyat per Izhar Cohen & Alphabet la que va representar a Israel, amb la seva cançó "A-Ba-Ni-Bi".

La guanyadora de l'any 1978



José Velez que va quedar en 9ª posició



Betty Missiego que va quedar en 2ª posició l'any 1979



Bachelli que va quedar en 14ª posició l'any 1981



Grupo Bravo que va quedar en 3ª posició lany 1984



Paloma San Basilio que va quedar en 14ª lany 1985



La guanyadora de l'any 1988

dimecres, 26 de maig del 2010

Joan Baptista Humet - Que no soy yo




Que no soy yo
Joan Bautista Humet

A veces pienso que tengo suerte,
sin una perra y aún me divierte mi profesión,
desde una noche en la que Dios quiso
comprometerme con el hechizo de una canción.

Y ahora que acabemos de ser sinceros,
que a mí también me mueve el dinero y la vanidad
pa' no ser menos que mis amigos,
que se conforman con un suspiro de libertad.

Y una lucecita que apenas se ve,
cuando estoy a solas va diciéndome
que no soy yo, que aún no soy yo.

A veces pienso que lo más grande
de que dispone el hombre es el hambre de conocer,
que abrir un libro es abrir las alas
sobre las cosas que nunca acabas de poseer.

Y empiezas a edificar tu mundo
de las ideas en un segundo de intuición,
para acabar bajo los cimientos,
esclavizando tus sentimientos a la razón.

Y una lucecita que apenas se ve,
cuando estoy a solas va diciéndome
que no soy yo, que aún no soy yo.

A veces vibro con cualquier cosa,
una mirada se me hace hermosa si mira en paz;
por un cachorro que se extravía,
que así yo entiendo a mis alegrías, vaivén fugaz.

Y porque sufro hoy me pongo al lado
del oprimido y amordazado que se echa a andar,
porque él ha hecho que el mundo gire
y hay que cantarle pa' que no olvide su malestar.

Y una lucecita que apenas se ve,
cuando estoy a solas va diciéndome
que no soy yo, que aún no soy yo.

Eurovisión- 1973- 1974- 1976- 1977

El XVIII Festival de la Cançó d'Eurovisió va tenir lloc a Luxemburg el dia 7 abril de 1973 . La presentació de l'esdeveniment va anar a mans de Helga Guitton i la guanyadora va ser la cançó luxemburguesa "Tu et reconnaitras" ("Tu et reconeixeràs"). A la mitja part va actuar el popular pallasso espanyol , Charlie Rivel .

La guanyadora de l'any 1973




Mocedades que van quedar en la 2ªposició l'any 1973




Massimo Ranieri que va quedar en 13ª posició l'any 1973




Els guanyadors del any  1974




Braulio que va quedar en la 16ª posició l'any 1976




La guanyadora del any 1977

dimarts, 25 de maig del 2010

Amaia Montero - Quiero Ser



Quiero ser, una palabra serena y clara
Quiero ser, un alma libre, de madrugada
Quiero ser una emigrante, de tu boca delirante,
De deseos que una noche convertiste en mi dolor.

Quiero creer, quiero saber, que dormiré a la verita tuya
Quiero esconderme de miedo y mirar de una vez
Los ojos que tiene la luna.

Quiero cantar a la libertad,
y caminar cerca del mar, amarradita siempre a tu cintura,
que esta locura de amarte no puede acabar
por mucho que te entren las dudas
de si eres tú el que me hace tan feliz.

Quiero ser, la que te jure amor eterno.
Quiero ser, una parada en la estación que lleva tu nombre.

Quiero ser el verbo puedo,
quiero andarme sin rodeos, confesarte que una tarde empecé a morir por ti

Quiero creer, quiero saber, que dormiré a la verita tuya
Quiero esconderme de miedo y mirar de una vez
Los ojos que tiene la luna

Quiero cantar a la libertad,
y caminar cerca del mar, amarradita siempre a tu cintura,
que esta locura de amarte no puede acabar
por mucho que te entren las dudas
de si eres tú el que me hace tan feliz.

Eurovision 1969 -1970 - 1971 - 1972

El XIV Festival de la Cançó d'Eurovisió va tenir lloc el 29 març de 1969 al Teatro Real de Madrid , ( Espanya ). La presentadora va ser Laura Valenzuela , que es va veure en dificultats en observar l'empat entre quatre països al final del festival: Salomé amb "Visc cantant" per Espanya , la britànica Lulu amb el tema "Boom Bang-a-bang", la holandesa Lenny Kuhr amb "De Troubadour" i, finalment, Frida Bocca per França amb "Un Jour, un Enfant".


Us deixem dos de les guanyadores España i Anglaterra



La guanyadora de l'any 1970



Julio Iglesias que va quedar en 4ª posició




La guanyadora de l'any 1971



Karina que va quedar en 2ª posició


La guanyadora de l'any 1972



Nicola Di Bari que va quedar en 6ª posició


dilluns, 24 de maig del 2010

Barry White - Let The Music Play



TITULO: LET THE MUSIC PLAY (DEJA QUE LA MUSICA SUENE)
INTERPRETE: BARRY WHITE

UN BOLETO POR FAVOR
POR FAVOR
DIOS
TEN PIEDAD

TODOS ESTAN AQUI
HEY
QUE ESTA PASANDO
HOMBRE ??
ELLA ESTA EN CASA
SI
ELLA ESTA EN CASA
SI
ELLA ESTA CASA !!

DEJA QUE LA MUSICA SUENE SOLO QUIERO BAILAR LA NOCHE
AQUI
JUSTO AQUI
JUSTO AQUI
DONDE ESTARE TODA LA NOCHE
DEJA QUE LA MUSICA SUENE
SOLO SIENTO
SIENTO QUE EL SUFRIMIENTO SE FUE
MOVIENDO
PATEANDO
REGODEANDO
MANTEN LA MUSICA FUERTE
SIN PARAR
Y SEGUIR
Y SEGUIR
SIN PARAR
SIN PARAR SIN PARAR SIN PARAR

ESTOY ACA BAILANDO Y AUN NO PUEDO BORRAR LAS COSAS QUE SIENTO
EL AFECTUOSO AMOR QUE SOLIAMOS COMPARTIR PARECE QUE YA NO ESTA AHI
DEBO OCULTAR LO QUE ME ESTA MATANDO POR DENTRO
DEJA QUE LA MUSICA SUENE SOLO QUIERO BAILAR LA NOCHE

CREO QUE ESTARE BIEN (JA
JA
JA)
SI PUEDO TENGO EXITO ESTA NOCHE
OH DIOS

SIMPLEMENTE FINGIRE QUE ELLA ESTA AQUI CONMIGO
CERRARE MIS OJOS
SU CARA VERE
SE QUE ES FICCION
PERO ES LA UNICA ESPERANZA PARA MI
DEJA QUE LA MUSICA SUENE SOLO QUIERO BAILAR LA NOCHE

Ricardo Franco

Tal dia com avui va néixer...

Ricardo Franco: Ricardo Franco va ser un director , guionista , actor i productor de cinema espanyol , nascut a Madrid el 24 maig de 1949 i mort a Madrid el 20 maig de 1998 .Va començar a estudiar diverses carreres ( Dret , Filosofia i Medicina ) però no va acabar cap. Va entrar en el món del cinema com a ajudant de direcció del seu oncle Jesús Franco .
Va obtenir un cert renom amb Pascual Duarte , basada en la novel.la de Camilo José Cela , produïda i encarregada per Elías Querejeta Aquest film va guanyar el premi al millor actor al Festival de Cannes de 1976 a José Luis Gómez i es va endur el premi a la millor fotografia del Cercle d'ecriptor Cinematogràfics, en el mateix any.
A part del seu treball com a cineasta, va publicar un llibre de poemes, Les restes del naufragi ( 1979 ), i va escriure una quantitat considerable de lletres de cançons pop, entre elles diverses per al grup espanyol Tam Tam Go! , com el seu èxit "Manuel Raquel ". També és autor de la cançó "Loco de amor" interpretada pel grup Café Quijano i inclosa del CD Què gran és això de l'amor!


La gran novel.la de Camilo José Cela "La família de Pascual Duarte" va tenir dos intents d'adaptació abans que per fi sortís endavant el de Ricardo Franco, que va venir apadrinat per Elías Querejeta: un per part de Fernando Fernán Gómez i un altre per part del italià Marco Bellochio (hi va haver fins i tot un rumor que deia que Sam Peckinpah, gran amant de la literatura de Cela-la qual cosa es nota de sobres en el seu cinema-va voler rodar el film). La de Ricardo Franco, escrita en col.laboració amb el propi Querejeta i amb Emilio Martínez-Lázaro, és una versió immillorable del clàssic literari. Malgrat els nombrosos problemes que va tenir la cinta amb la censura de la ja agonitzant dictadura de Francisco Franco va aconseguir tirar endavant presentat la mateixa història que la de l'obra original, la història d'un pagès pobre de les profunditats d'Extremadura que, sotmès per un ambient de total misèria, opressió i odi, es converteix en un terrible criminal que és jutjat i ajusticiat per altres criminals pitjors fins i tot que ell. Interpretat de manera superba per un hieràtic i veritablement temible José Luis Gómez, Pascual Duarte personifica l'home humil que es transforma en un monstre per culpa de la societat en què viu. Amb un estil tremendament sobri, directíssim, carregat de brutalitat i fonament en uns llarguíssims plans generals són narrades les seves desventures, que transcorren en uns immensos paisatges naturals desèrtics tan bonics com agònics. Ricardo Franco aconsegueix fer de la seva adaptació una obra profundament pròpia sense desviar-se de la trama original retratant a Pascual com un indivu retret, solitari, sempre en silenci i, sobretot, fastiguejat, fart fins a la pura deshumanització. La visceralitat de l'obra de Cela desapareix gairebé per complet per donar pas a una violència gelada que esclata després de llargs silencis carregats de tensió (magistral l'assassinat de la mare del protagonista). Pascual Duarte mata de manera gairebé infantil, sense pensar, sense mirar ni endavant ni enrere, i en aquesta caracterització del personatge hi ha la gran innovació d'aquesta pel lícula, una de les obres mestres més personals i oblidades del nostre cinema. El desenllaç és del tot inoblidable i encara avui posa els pèls de punta.

Títol: Pascual Duarte

Direcció: Ricardo Franco
País: Espanya
Any: 1976
Durada: 94 min.
Gènere: Drama
Qualificació: No recomanada per a menors de 18 anys
Repartiment: José Luis Gómez, Diana Perez de Guzman, Paca Ojea, Héctor Alterio , Eduardo Calvo, Joaquín Hinojosa, Maribel Ferrero, Eduardo Bea, Francisco Casares, Eugenio Navarro, Carlos Oller, José Luis Baringo, Carmen Lleó, Pedrín Fernández, Salvador Muñoz Calvo
PC Distribuïdora: Emiliano Pedra, PC
Productora: Querejeta i Gárate, Elías
Direcció: Ricardo Franco
Fotografia: Luis Cuadrado
Guió: Elías Querejeta, Emilio Martínez Lázaro, Ricardo Franco
Muntatge: Pablo González del Amo
Música: Luis de Pablo
Novel-la "La família de Pascual Duarte": Camilo José Cela

"Pel lícula duríssima, seca, asfixiant, de sòbria i mil.limètrica posada en escena, un film que posa en imatges el buit i la bogeria d'un personatge terrible, destruït per una societat malalta (...) obra inclassificable dins el panorama del cinema espanyol de l'època "(Miquel Àngel Colom: Diari El País)

Aqui us deixo una de les escenas duras que te la pel-licula.

Història del Festival de la Cançó d'Eurovisió - 1964- 1965- 1967- 1968

Història del Festival de la Cançó d'Eurovisió

El Festival de la Cançó d'Eurovisió en (anglès Eurovision Song Contest; en francès Concours Eurovision de la Chanson) és un festival de la cançó televisat de caràcter anual i amb participants de nombrosos països, les televisions (majoritàriament públiques), són membres de la Unió Europea de Radiodifusió. El festival ha estat transmès cada any des de 1956, i és un dels programes de televisió més antics que encara es transmeten al món. A més és el festival de la cançó més gran en termes d'audiència, la qual s'ha estimat entre 100 i 600 milions internacionalment. L'esdeveniment és transmès al voltant del món (més enllà d'Europa) a països com Argentina, Austràlia, Canadà, Colòmbia, Egipte, El Salvador, Jordània, Mèxic, Hong Kong, Índia, Corea del Sud, Nova Zelanda, Veneçuela i els Estats Units ; encara que aquests països no participen. El festival és històricament conegut per ser un promotor només de música pop. No obstant això, en anys recents s'han presentat al festival diversos temes pertanyents a altres gèneres com àrab, pop-rap, dance, rock, llatina, metall, Punk, entre altres.

El nom del concurs ve de la Xarxa de Distribució de Televisió d'Eurovisió (Eurovision Network), que està controlada per la Unió Europea de Radiodifusió (UER) i pot arribar audiències potencials de més de mil milions de persones. Qualsevol membre actiu de la UER pot participar al Festival i tots els països d'aquest continent han participat (a excepció de Liechtenstein, Kosovo i la Ciutat del Vaticà) i fins i tot han participat algunes cadenes de països africans i asiàtics, com el cas del Marroc i Israel. Al pas dels anys, el festival ha crescut d'un simple experiment televisiu a una institució internacional de grans proporcions i el terme "Eurovisió" és reconegut al llarg del continent.

La seva última edició, el Festival de la Cançó d'Eurovisió 2009, va ser realitzat entre el 12 i el 16 de maig de 2009 a la ciutat russa de Moscou. Noruega es va proclamar guanyadora amb el tema Fairytale, interpretat per Alexander Rybak.



La guanyadora de l'any 1964




La guanyadora de l'any 1965




La guanyadora de l'any 1967, que si recordeu va actuar descalça



Raphael que va quedar en la 6a posició l'any 1967



La guanyadora de l'any 1968

diumenge, 23 de maig del 2010

Mónica Naranjo

Tal dia com avui va néixer...

Mónica Naranjo Carrasco és una cantant que va néixer el 23 de maig de 1974 a Figueres (Girona), filla de pares andalusos que, malgrat les seves dificultats econòmiques, van aconseguir inscriure la seva filla en una escola de música en descobrir el potencial que deixava sentir la seva veu.

Amb catorze i quinze anys es dedica a perfeccionar la seva veu i, paral•lelament, grava cintes amb els seus temes favorits, que envia a les cases discogràfiques.

Una d'aquestes cintes arriba a mans del productor Cristóbal Sansano, que s'entusiasma amb la veu de la jove Mónica Naranjo. Junts es posen a treballar per aconseguir una oportunitat d'una discogràfica. Aquesta oportunitat arriba el 1994, quan Sony Music la presenta com la seva nova estrella del pop espanyol.

El disc debut porta per títol Mónica Naranjo. Els resultats a Espanya són bastant discrets, però aconsegueix un gran èxit a Llatinoamèrica, on ven més d'un milió de còpies, un resultat molt bo per a una artista principiant.

Es diu que, un dia, Salvador Dalí, en escoltar-la, li va dir: "El meu pinzell l'ha guiat la passió. Fes amb la teva veu el mateix".




Mónica Naranjo - Empiezo A Recordarte







Tota la seva trajectòria la podeu trobar visitant las següents pàgines web 

http://www.mn-monicanaranjo.com/
http://www.monicanaranjo.info/mninfo/
http://monicanaranjooficial.blogspot.com/

dissabte, 22 de maig del 2010

Miguel Bose y Noa - La Vida Es Bella

Aquest tema no podia faltar de cap de les maneres....us donem l'oportunitat d'escoltar, aquesta meravella, tant el Miguel com la Noa, son un encant



Yo, al verte sonreir soy
la niña que ayer fui.
Si yo velo por tus sueños
el miedo no vendrá
y así sabrás lo bello que es vivir.

Caen mil lágrimas al mar
tú no me verás llorar,
y es que sólo tu alegría amansa mi dolor
y así yo sé lo bello que es vivir.

Sí, mi corazón siempre estará donde esté tu corazón,
si tú no dejas de luchar.
Y nunca pierdes la ilusión, nunca olvides que al final
habrá un lugar para el amor.
Tú no dejes de jugar, nunca pares de soñar,
que una noche la tristeza se irá sin avisar
y al fin sabrás lo bello que es vivir.

Charles Aznavour

Tal dia com avui va néixer...

Charles Aznavour, nascut com Chahnour Varinag Aznavourian a París el 22 de maig de 1924 és un cantant, compositor i actor francès, considerat a tot el món com «l'ambaixador de la cançó francesa".
Es tracta d'un dels cantants francesos més populars i de carrera més extensa, i el més conegut internacionalment; ha venut més de 100 milions de discs. Aznavour és conegut per crítics i admiradors amb el sobrenom de «Charles Aznavoice».

Se li atribueix la frase "El show ha de continuar".

Canta en cinc idiomes i és un dels cantants francesos més coneguts arreu del món. Algunes de les seves cançons més famoses són: La bohème, La Mamma, Que c'est triste Venice, Les plaisirs démodés o Comme ils disant, dedicada al col•lectiu homosexual.

Va néixer a París de pares armenis, i el seu veritable nom és Varenagh Aznavourian. Va debutar en la cançó amb la seva germana Aida, al mateix temps que en el teatre, on va interpretar des dels 11 anys diferents papers infantils.

La seva trobada el 1941 amb Pierre Roche va ser decisiu per a ell: els dos homes van escriure junts cançons i les van interpretar a duo. J'ai bu, cantada per Georges Ulmer, va guanyar el 1947 el Grand Prix. El duo actuava llavors en la primera part dels concerts de Édith Piaf, fins que Roche es va anar a Quebec.

Aznavour va escriure cançons per estrelles com la Piaf (Jezebel), Juliette Gréco (Je hais les Dimanche), Eddie Constantine (Et Baille, et dormir), però al principi de la seva carrera va tenir moltes dificultats per triomfar. Més tard, va saber explotar aquest període de la seva vida en una cançó que recull l'estat d'ànim d'un fracassat en el món de la cançó: Je m'voyais déjà.

El seu primer triomf data del 1953, quan va actuar al teatre Olympia: Sur ma vie es va convertir en el seu primer gran èxit. Cançons com Viens pleurer au creux de mon epaule, Tu t'laisses aller, la mamma, Comme ils dissentir, són cadascuna d'elles un petit esbós de la vida quotidiana, un fragment de vida. Aznavour té una capacitat especial per resumir en poques frases una situació en què es troben moltes persones. També ha sabut explotar molt bé la seva persona, la seva talla, la seva veu: els seus defectes s'han convertit en qualitats.

Interpretació de "La Bohème" amb uns quants anys de diferència



"La Bohème"

Je vous parle d'un temps
Que les moins de vingt ans
Ne peuvent pas connaître
Montmartre en ce temps-là
Accrochait ses lilas
Jusque sous nos fenêtres
Et si l'humble garni
Qui nous servait de nid
Ne payait pas de mine
C'est là qu'on s'est connu
Moi qui criait famine
Et toi qui posais nue

La bohème, la bohème
Ça voulait dire on est heureux
La bohème, la bohème
Nous ne mangions qu'un jour sur deux

Dans les cafés voisins
Nous étions quelques-uns
Qui attendions la gloire
Et bien que miséreux
Avec le ventre creux                                      
Nous ne cessions d'y croire
Et quand quelque bistro
Contre un bon repas chaud
Nous prenait une toile
Nous récitions des vers
Groupés autour du poêle
En oubliant l'hiver

La bohème, la bohème
Ça voulait dire tu es jolie
La bohème, la bohème
Et nous avions tous du génie

Souvent il m'arrivait
Devant mon chevalet
De passer des nuits blanches
Retouchant le dessin
De la ligne d'un sein
Du galbe d'une hanche
Et ce n'est qu'au matin
Qu'on s'asseyait enfin
Devant un café-crème
Epuisés mais ravis
Fallait-il que l'on s'aime
Et qu'on aime la vie

La bohème, la bohème
Ça voulait dire on a vingt ans
La bohème, la bohème
Et nous vivions de l'air du temps

Quand au hasard des jours
Je m'en vais faire un tour
A mon ancienne adresse
Je ne reconnais plus
Ni les murs, ni les rues
Qui ont vu ma jeunesse
En haut d'un escalier
Je cherche l'atelier
Dont plus rien ne subsiste
Dans son nouveau décor
Montmartre semble triste
Et les lilas sont morts

La bohème, la bohème
On était jeunes, on était fous
La bohème, la bohème
Ça ne veut plus rien dire du tout



Charles Aznavour - La Boheme - 2004 Palais Congres Paris



Molt aviat va conquerir el públic nord-americà i, més tard, va recórrer el món amb la seva música. Paral•lelament ha mantingut una carrera cinematogràfica, massa discreta per al seu gust, revelant com un actor de talent en Tirez sur le pianos (disparin sobre el pianista) (1960) de François Truffaut, Un taxi pour Tobrouk (1961) de Denys de la Patellière, Deu negrets (1974) de Peter Collinson i a El tambor de llauna (1979) de Volker Schlöndorff.

El 2009 una de les seves cançons (For me, formidable) sonava a la banda sonora de la pel•lícula Set ànimes protagonitzada per Will Smith. També en aquest any, Aznavour ha publicat un àlbum doble, Duos, on canta amb estrelles de diverses generacions com Liza Minnelli, Elton John i Laura Pausini. Gràcies a l'ús de noves tecnologies, Aznavour ha pogut gravar un duet amb la difunta Édith Piaf, amb qui va actuar «centenars de vegades» però sense arribar a registrar aquestes actuacions.


I aquí us deixo la bonica lletra d'una de les seves cançons.


Has de saber deixar de somriure
si l'alegria s’ha allunyat
et queda només la tristesa
i dies d'infelicitat.

Has de saber que en aquesta angoixa
la dignitat cal salvar-la
encara el dolor et sobrevingui
has marxar i no tornar.

Prega al destí que et deixa
per pietat, no em facis patir
has de saber fingir el plor
i enfonsar-lo en el teu cor.

Has de saber a temps comprendre
quan l'amor se’n va anar
ves-te’n amb indiferència
encara que en silenci pateixis tu.

Has de saber ofegar la pena
i emmascarar el gran dolor
i retenir l'odi ocult
si en un infern vius tu.

Has de saber quedar de gel
si el rancor crema la passió.

Has de saber desar el plor
i tant ho faig jo
que ja no puc més.

Has de saber que jo
jo no ho sé ...

Charles Aznavour.

Andrea Bocelli- Con te Partiro

"Con te partirò" (literalment significa "Amb tu partiré") és una cançó del gènere classical crossover o com normalment se l'anomena òpera-pop italiana, escrita per Francesco Sartori i Luci Quarantotto. Va ser cantada per Andrea Bocelli el 1995 al Festival de San Remo amb la qual va guanyar el segon lloc, la va incloure en el seu àlbum del mateix any titulat Bocelli, i es considera una de les cançons més famoses de l'intèrpret italià. La cançó ha aconseguit èxit amb una segona versió cantada en anglès d'Andrea Bocelli acompanyat per la soprano britànica Sarah Brightman, titulada "Time to say goodbye"

 Des de la seva sortida, la cançó ha donat lloc a moltes altres versions que s'han realitzat per moltes altres cantants d'aquest gènere com Hayley Westenra i Katherine Jenkins cantant amb Andrea Bocelli.
Altres versions notables són "Per tu volaré", una versió en espanyol amb lletres modificades significativament, i "I Will Go With You", un ball remix realitzat per Donna Summer. El 2008 rl duet pop danès The Loft va llançar el seu senzill "Kiss you goodbye" sobre la base de "Con te partirò" o "Time to say goodbye" i que contenen mostres de les versions originals. Es va fer una re-publicació del famós duet entre Andrea Bocelli i Sarah Brightman en el disc llançat el 2007 "Vivere: The best of Andrea Bocelli" . wikipedia



Cuando vivo solo
sueño un horizonte
falto de palabras.
En la sombra y entre luces
todo es negro para mi mirada
Si tu no estás junto a mí . . .aquí.


en tu mundo
separado del mio por un abismo.
Oye
llamame
yo volaré
a tu mundo lejano.

Por ti volaré
espera que llegaré
mi fin de trayecto eres tú
para vivirlo los dos.

Por ti volaré
por cielos y mares
hasta tu amor.
Abriendo los ojos por fin
contigo viviré.

Cuando estás lejana
sueño un horizonte
falto de palabras.
Y yo sé que simpre estás ahí, ahí,
una luna hecha para mí,
siempre iluminada para mí,
por mí, por mí, por mí . . .

Por ti volaré
espera que llegaré
mi fin de trayecto eres tú
contigo yo viviré.

Por ti volaré
por cielos y mares
hasta tu amor.
Abriendo los ojos por fin
contigo yo viviré.

Por ti volaré
por cielos y mares
hasta tu amor.
Abriendo los ojos por fin
contigo yo viviré.
Por ti volaré . . .

divendres, 21 de maig del 2010

Mark Knopfler - Going Home




Mark Knopfler (12 d'agost de 1949 a Glasgow, Escòcia) és un guitarrista i cantant britànic més conegut per la seva feina amb la banda Dire Straits, que va liderar.

Dire Straits és un grup de música britànic de rock format el 1977 pels dos germans Mark Knopfler (guitarra i veu) i David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria), amb Ed Bicknell com a mànager.
El seu cantant i guitarrista Mark Knopfler continua al món de la música en solitari, i ja ha tret al mercat 4 discs: Golden heart, Sailing to Philadelphia, The Ragpicker's dream i Shangri-la. També ha composat la banda sonora d'algunes pel·lícules, entre les que destaquen: Local hero, Cal, Comfort & Joy, The princess bride, Last Exit to Brooklyn, A shot of glory, etc.

Local Hero és la primera banda sonora publicada pel líder de Dire Straits, Mark Knopfler, per a la pel·lícula homònima de Bill Forsyth. La música va atreure a molts dels seguidors de Dire Straits i encara avui dia és un dels treballs més reconeguts de Mark Knopfler. Mark Knopfler sol utilitzar la peça Going Home com a tancament de la majoria dels seus concerts.

MARINA ROSSELL - LLUIS LLACH- QUAN TOTHOM VIURÀ D'AMOR

Quan tothom viura d'amor és el títol de la versió catalana de Marina Rossell de la cançó "Quand les hommes vivront d'amour" del cantant quebequès Raymond Lévesque composta en l'any 1956, quan vivia a París.
La lletra escrita durant la guerra d'Algèria, fa una crida per la pau i en favor de l'humanisme.


En l'any 1985 Marina Rossell la grava en el seu disc "Barca del Temps" i a l'any següent aparegué en el senzill Quan tothom viurà d'amor, les dues vegades amb acompanyament vocal de Lluís Llach.

Quan tothom viurà d'amor
ja no hi haurà mai més misèria,
els soldats seràn trobadors
però potser no ho podrem veure.

Del llarg camí d'haver viscut
d'haver somiat, d'haver lluitat,
d'haver estimat, d'haver perdut
ens n'ha quedat un gest amarg.

Quan tothom...

La història sempre ha estat així
i perque arrivi un temps d'amor
cal que la mort faci el seu joc,
de què ens sereix, doncs, sáber tant?

Quan tothom...

La vida és un camí de sang
calia ser-hi caminar
passant la rella pel vell camp
solquem la terra del demà.