Després de Jacques Brel, Georges Brassens i Léo Ferré, al paradís dels grans de la cançó francesa acaba d'incorporar l'últim dels seus. Ahir a la tarda, en un poblet de la regió de l'Ardèche, van enterrar Jean Ferrat.
Jean Ferrat - C'est beau la vie
Ferrat, 79 anys, el nen de cognom Tannenbaum que va perdre al seu pare -emigrant rus jueu- al camp d'Auschwitz, l'adolescent que va haver de canviar els estudis per un treball d'ajudant de laboratori que donava de menjar a la família, el jove poeta i cantant que va iniciar una atípica carrera en els cabaretss parisencs de la "rive gauche" dels anys 50 (com Brel, com Juliette Greco ...), l'adult que, en dos àlbums publicats amb vint anys de diferència, va acostar la poesia de Louis Aragon a diverses generacions de francesos. L'home que durant tota la seva vida va ser un fidel company de viatge del Partit Comunista Francès, encara que sempre orgullós de no posseir cap carnet. Més tard, després del 68, marcaria distàncies entre el seu compromís ideològic i la política comunista, tant de la Unió Soviètica com del PCF. A camarade criticava obertament l'entrada dels tancs russos a Praga. A Bilan es ficava amb Georges Marchais quan va parlar del "balanç globalment positiu" dels països de l'Est.
Encara que la paraula francesa chanson cal traduir-la, inevitablement, per cançó, el cert és que en la parla quotidiana no signifiquen exactament el mateix. Chanson és, en francès, un terme molt precís per designar un cert tipus de cançó d'autor, compromesa social i políticament amb el seu temps i la gent. Els seus intèrprets són l'equivalent dels nostres cantautors, sempre amb matisos. I a aquesta espècie, ja pràcticament desapareguda, pertanyia Jean Ferrat.
"Tan prolífic com discret", li descriu el diari Libération, al llarg de més de mig segle d'activitat Jean Ferrat va compondre i va interpretar a prop de dues-centes cançons entre textos compromesos (Potemkin, Nuit et Brouillard, camarade, Bilan ...), cançons de amor (Les yeux d'Elsa), homenatges a Aragon (Que serais-je sans toi?) i encesos elogis a L'Ardèche (La Montagne), la regió que va triar per viure. Els 60 van ser temps difícils entre altres coses per a la lírica; a tot arreu: algunes de les cançons de Ferrat mai es van escoltar a la ràdio ni a la televisió d'aquells anys.
Va abandonar els escenaris el 1972, després d'un concert amb gran èxit a París i, encara que va seguir apareixent regularment en les festes anuals del PCF, refugiat al seu poble va seguir component: l'últim àlbum amb textos de Aragon porta data de 1995.
Odiava aparèixer a la televisió. El 2003 va abandonar un llarguíssim silenci, iniciat el 1981 quan va morir la seva dona, també cantant, i en el programa Vivement Dimanche va estar més de dues hores defensant les seves grans passions, la cançó i la política, i rebel.lant-se contra la indústria del disc que considerava " perillosa per a la llibertat de creació ".
El 2007 va recolzar la candidatura altermundialista del camperol José Bové a l'elecció presidencial. En les regionals que s'han celebrat, en primera volta, diumenge passat, Jean Ferrat havia donat suport explícitament al Front d'Esquerra de Ardèche.
La passada tardor, la recopilació en 3 CD's "Jean Ferrat Best Of" va ser tot un èxit de vendes: més de cent mil còpies en un mes. Hi havia rebut el Premi de l'Acadèmia Charles Cros, el 1963, i comptava també amb el Gran Premi de la Cançó (1994).
Us deixo la lletra de la cançó
C'est Beau la vie "Que bonica la vida"
En la seva darrera estrofa diu:
Poder encara parlar-te
poder encara abraçar-te
Dir-te i cantar-te
Si que bonica, que bonica és la vida.
Jean Ferrat C'est Beau la vie
Le vent dans tes cheveux blonds
Le soleil à l'horizon
Quelques mots d'une chanson
Que c'est beau, c'est beau la vie
Un oiseau qui fait la roue
Sur un arbre déjà roux
Et son cri par dessus tout
Que c'est beau, c'est beau la vie.
Tout ce qui tremble et palpite
Tout ce qui lutte et se bat
Tout ce que j'ai cru trop vite
A jamais perdu pour moi
Pouvoir encore regarder
Pouvoir encore écouter
Et surtout pouvoir chanter
Que c'est beau, c'est beau la vie.
Le jazz ouvert dans la nuit
Sa trompette qui nous suit
Dans une rue de Paris
Que c'est beau, c'est beau la vie.
La rouge fleur éclatée
D'un néon qui fait trembler
Nos deux ombres étonnées
Que c'est beau, c'est beau la vie.
Tout ce que j'ai failli perdre
Tout ce qui m'est redonné
Aujourd'hui me monte aux lèvres
En cette fin de journée
Pouvoir encore partager
Ma jeunesse, mes idées
Avec l'amour retrouvé
Que c'est beau, c'est beau la vie.
Pouvoir encore te parler
Pouvoir encore t'embrasser
Te le dire et le chanter
Oui c'est beau, c'est beau la vie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada