Estem a la coberta d'un transatlàntic de luxe que fa el viatge França-Nova York a finals dels anys 1950. Un dels homes més atractius del món, un playboy de cabells ja entrecanosos que ha renunciat a ser pintor pel luxe i les dones, coneix casualment al vaixell a una dona atractiva, intel•ligent i res exuberant que torna a casa per retrobar-se amb el seu amant, un ric home de negocis americà, guapo, ben educat, correcte i insuls.
Durant la travessia conversen, sopen, passegen, ballen, baixen junts a port en alguna escala, es miren, s’oloren, es freguen i. .., finalment s'enamoren. Nosaltres, com a espectadors, sabem que l'enamorament mutu s'ha materialitzat presenciant un dels petons més bonics de la història del cinema, curiosament un bes que en cap moment veiem. ¿Com es pot presenciar una cosa que no es veu? Molt senzill, deixant que sigui la imaginació de l'espectador la que actuï, la que intueixi. Per aquestes escales pugen i baixen alguns passatgers. En la profunditat de camp del pla veiem també part de l'estructura del vaixell després de la qual intuïm el batec de l'oceà. De sobte irrompen en el pla les sabates i pantalons foscos d'un home, i també les sabates de taló i l'inici blanc d'unes cames nues de dona, cada parell de cames i sabates en un esglaó diferent de l'escala, a una alçada diferent per tant dins de la seqüència. I en un moment donat, en silenci, les cames i sabates foscos de l'home es giren sobre ells mateixos, se situen de cara a les cames i sabates clars d'ella i s'ajunten. A l'instant, una cama d'ella s'aixeca amb lleugeresa cap enrere des de la genoll fins a la punta de la sabata, descrivint una dansa que emana un encant i una felicitat indescriptibles. És una de les escenes potser més memorables de la història del cinema, dintre de la seva senzillesa i de la seva evident eloqüència narrativa.
Passa el termini i tots dos han aconseguit sobreviure, remuntar el seu desemparament. Ell ven els seus quadres i el seu galerista li promet treball sense parar si continua així. I ella no s'ha casat i ha reprès la seva carrera com a cantant. El dia assenyalat ell va a la part alta de l'alt edifici i espera. Ella va al peu de la construcció, i entusiasmada mira cap amunt esperant sentir la presència de l'home a qui vol, aquesta mirada, aquest descuit la condueix directament fins a les rodes d'un automòbil, deixant-la paralítica.
¿Cal assumpte més melodramàtic en una història del Hollywood del final de la seva esplendor? Ell espera hores i hores l'arribada d'ella, però la dona no apareix. Ell no pot saber el perquè de l'absència, nosaltres sí que ho sabem. El director ens traspassa part de la responsabilitat del drama, juguem ja un paper en el seu desenvolupament.
Passa el temps, força temps. Ell un dia la veu asseguda en un teatre amb el seu antic xicot, la saluda, i ella, sense aixecar-se, també el saluda. Ell pensa que ho ha oblidat, que s'ha casat amb el seu antic amic i que tot va acabar. Ell continua dedicant-se a la pintura i a més amb èxit creixent. Realitza un retrat esplèndid d'una dona a la que tots dos van conèixer en el passat, durant la seva travessia per l'oceà. Aquest retrat es posa a la venda a la seva galeria habitual i l'adquireix una misteriosa dona que va en cadira de rodes. Ell, finalment, i després de fer indagacions, s’assabenta del lloc on ella viu, i es presenta a casa el dia de Nadal (subratllat melodramàtic del guionista). Ell entra quan està marxant per la porta la persona que la cuida a ella, que el rep astorada i estirada al sofà, tapada amb unes mantes que dissimulen l'estat real de les cames. Ell es mostra altiu, irònic, fins i tot desesperat en el seu parlament, però sent també que alguna cosa anòmal passa. Ella, sense poder moure's del seu lloc, procura evitar que la seva torbació es transmeti, però no ho pot evitar.
L'espectador ja no pot més, embargat per una emoció extrema, sí, primària, radicalment melodramàtica, però radicalment efectiva. El director aguanta la tensió. Ell, el protagonista, nota que alguna cosa estranya passa, però va decidir anar-se davant els silencis i la poca emotivitat d'ella. Ell li explica, ja a la desesperada, que el retrat de la persona a la que tots dos van estimar en el passat ho acabava de vendre el seu marxant a una dona impedida que es va entossudir a comprar-lo.
Tot d'una, amb una subtilesa pròpia només del més alt art, les peces comencen a encaixar, ell la mira a ella, estirada al sofà, a punt de sanglotar, i per fi comprèn. Però no diu res, continua parlant i comença frenètic a recórrer l'habitació a la recerca d'alguna cosa, obre algunes portes i, per fi, obre la porta definitiva. Sí, penjat de la paret hi ha el retrat, i ell, llavors, ho entén tot, i amb un gest d'actor meravellós, tanca els ulls i es deixa caure lleument contra la porta oberta. Aquest, precisament aquest, és un dels instants més grandiosos de la història del cinema, la resolució en clímax d'una seqüència antològica, que s'ha anat desenvolupat davant dels nostres ulls en un crescendo meravellosament portat pel director i els actors.
Els minuts finals són els de les explicacions entre abraçada, rialles, petons i plors. El clímax ja està assolit, i els artistes han d'obrir una aixeta per la qual les emocions contingudes de tots surtin a l'exterior i no facin rebentar de tensió dels cossos.
La pel•lícula és una obra mestra absoluta del melodrama clàssic rodat a finals de l'edat d'or del cinema nord-americà. El seu títol en anglès és An affair to remember (en traducció directa i macarrònica, Un assumpte a recordar), però en espanyol es diu Tu i jo. La versió a la qual em refereixo és la de l'any 1957, i està dirigida per Leo McCarey, el mateix director que va rodar la versió anterior dels anys 30 amb Charles Boyer i Irene Dunne com a protagonistes. La versió dels 50 a la qual em refereixo està protagonitzada per dos dels més grans actors de la història del cinema, Cary Grant i Deborah Kerr.
Ella acaba de morir amb vuitanta i molts anys a Anglaterra, i aquests paràgrafs volen ser un homenatge a una d'aquestes actrius que ja no existeixen, i a les quals els dec alguns dels moments més emocionant de la meva vida. En la meva educació sentimental Deborah Kerr sempre estarà demanant pink champagne al costat de Cary Grant a la barra del transatlàntic de Tu i jo, sempre estarà asseguda al sofà de casa aguantant amb amor immens i resignat els retrets de Cary Grant un dia de Nadal a el que sense esperar-lo, l'amor de dos éssers humans encarnats per dos actors incommensurables, tornava a reviure en una escena antològica, símbol d'un cinema i un art avui desapareguts per sempre. Escena actors que ja són, de veritat i per sempre, un veritable afer to remember.
Autor de l’article: Juan Antonio González Fuentes
1 comentari:
Sempre una delicia, torna a veure aquesta pelicula...moltes gràcies
Publica un comentari a l'entrada