Augusto Algueró

Dediquem aquesta entrada a la memòria d'August Algueró que aquesta passada matinada ha mort a la seva residència familiar de Torremolinos (Màlaga), als 76 anys d'edat, a conseqüència d'una parada cardiorespiratòria mentre dormia.

Augusto Algueró Dasca ( Barcelona , 23 febrer de 1934 - Torremolinos , Màlaga , 16 gener de 2011 ) va ser un compositor , arranjador i director d'orquestra espanyol , continuant la saga familiar iniciada pel seu pare Augusto Algueró Algueró .

Al llarg de la seva carrera, Algueró ha realitzat multitud de cançons que han arribat a ser molt populars per al públic. Títols com "Penélope", que en la veu de Serrat i amb arranjaments de Ricard Miralles , ha arribat a ser una de les cançons indispensables en el repertori del cantant català : «Et " i "Noelia", interpretades pel valencià Nino Bravo , "Contigo, Contigo" i "Tómbola", per a la cantant i actriu Marisol ; "Acompañamé" per la també actriu i cantant Rocío Dúrcal , o "La chica ye-ye", que va compondre per Concha Velasco , són ja temes que han passat a la història de la música espanyola i que van ser en la seva època grans èxits.

Al llarg de la seva carrera ha rebut molts premis. Un dels últims va ser el 1998 als Estats Units, quan la seva cançó «Penèlope» va rebre el premi BMI per ser el tema més interpretat en l'àmbit llatí.

Amb aquesta cançó en la veu de Serrat ens acomiadem del mestre que avui ens ha deixat. Descansi en pau.


Penélope
(Joan Manuel Serrat - Augusto Algueró)

Penélope,
con su bolso de piel marrón
y sus zapatos de tacón
y su vestido de domingo.
Penélope
se sienta en un banco en el andén
y espera que llegue el primer tren
meneando el abanico.

Dicen en el pueblo
que un caminante paró
su reloj
una tarde de primavera.
"Adiós amor mío
no me llores, volveré
antes que
de los sauces caigan las hojas.
Piensa en mí
volveré a por ti..."

Pobre infeliz
se paró tu reloj infantil
una tarde plomiza de abril
cuando se fue tu amante.
Se marchitó
en tu huerto hasta la última flor.
No hay un sauce en la calle Mayor
para Penélope.

Penélope,
tristes a fuerza de esperar,
sus ojos, parecen brillar
si un tren silba a lo lejos.
Penélope
uno tras otro los ve pasar,
mira sus caras, les oye hablar,
para ella son muñecos.

Dicen en el pueblo
que el caminante volvió.
La encontró
en su banco de pino verde.
La llamó: "Penélope
mi amante fiel, mi paz,
deja ya
de tejer sueños en tu mente,
mírame,
soy tu amor, regresé".

Le sonrió
con los ojos llenitos de ayer,
no era así su cara ni su piel.
"Tú no eres quien yo espero".
Y se quedó
con el bolso de piel marrón
y sus zapatitos de tacón
sentada en la estación.