Tal dia com avui va néixer...
Carlos Bousoño, nascut el 9 de maig de 1923 a la localitat asturiana de Boal, la seva adolescència va transcórrer a Oviedo. Llicenciat per la Universitat Complutense de Madrid el 1946 i doctor en Filosofia i Lletres el 1949 per aquesta mateixa universitat, va ser professor de Literatura espanyola en diverses universitats nord-americanes i catedràtic d'Estilística de la Universitat de Madrid, on va investigar principalment la literatura surrealista i les seves formes de simbolisme.
Carlos Bousoño, nascut el 9 de maig de 1923 a la localitat asturiana de Boal, la seva adolescència va transcórrer a Oviedo. Llicenciat per la Universitat Complutense de Madrid el 1946 i doctor en Filosofia i Lletres el 1949 per aquesta mateixa universitat, va ser professor de Literatura espanyola en diverses universitats nord-americanes i catedràtic d'Estilística de la Universitat de Madrid, on va investigar principalment la literatura surrealista i les seves formes de simbolisme.
Va expressar les seves troballes en Teoría de la expresión poética (1952, premi Fastenrath) i Seis calas en la expresión literaria española (1951), aquest últim amb Dámaso Alonso. Com a crític literari es va interessar especialment per la lírica surrealista de Vicente Aleixandre, reflectit en els seus llibres La poesía de Vicente Aleixandre (1950), El irracionalismo poético (El Símbolo) (1977, Premi Nacional d'assaig) i Superrealismo poético y simbolización (1978).
És acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola des de 1979 i doctor honoris causa per diverses universitats. El 1993 fou guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles pel conjunt de la seva obra, i el 1995 va obtenir el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres.
DESDE LA SOLEDAD - Carlos Bousoño
Desde aquí, solitario, sin ti, te escribo ahora.
Estoy sin ti y tu vida de mi vivir se adueña.
Yo quisiera decirte que en mi pupila mora
tu figurita tan leve como la luz pequeña.
Nunca supe decirte cómo tu amor es mío,
cómo yo no he mirado la realidad por verte,
y cómo al contemplarte yo me sentí vacío,
y cuánto yo he querido ser para merecerte.
Y cuánto yo he querido ser alcanzar, porque fuese
tu mirada orgullosa de haberme amado un día;
de haberse detenido sobre mí, sobre ese
corazón tan menudo que nadie lo veía.
Corazón tan menudo que tanto has conocido
en su mínimo acento que tu presencia nombra,
y que es dentro del pecho como un leve quejido,
como una mano leve que arañase una sombra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada