divendres, 23 d’abril del 2010

Joan Manuel Serrat - Els vells amants



Els vells amants
Lletra i Música de J.M. Serrat

Els seus cabells el temps ha tornat blancs.
Les seves mans, nervioses i arrugades.
Els seus cabells el temps ha tornat blancs i un xic més trista la seva mirada.
S'estimen com jo voldria ser estimat (si els costums que segueixo ho permeten),
s'estimen com jo voldria ser estimat quan la esperança comenci a estar seca.

I s'agafen les mans els vells amants.
I recorden, com ahir, les flors que van collir.
I s'agafen les mans els vells amants.
Es miren i ho saben tot, no els cal dir res, cap mot.

On els vells viuen es va aturar el temps amb el retrat que a la paret penja.
On els vells viuen es va aturar el temps després que es varen casar aquell diumenge.
La ràdio antiga i el rellotge gran i el cobretaula carregat de randes.
La ràdio antiga i el rellotge gran que encara sona d'hora en hora amb mandra.

I s'agafen les mans els vells amants.
I es bressolen cada nit com dos infants petits.
I s'agafen les mans els vells amants.
I es pregunten: «Estàs bé? Avui no et fa mal res...?»

I per Sant Jordi ell li compra una rosa embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una rosa mai no ha oblidat aquesta data...
I pels carrers s'han perdut els amants. No tenen por, no tenen pressa.
I pels carrers s'han perdut els amants amb una flor i la seva tendresa...

LOS VIEJOS AMANTES
Sus cabellos el tiempo ha vuelto blancos.
Sus manos, nerviosas y arrugadas.
Sus cabellos el tiempo ha vuelto blancos y un poco más triste su mirada.
Se aman como yo querría ser amado (si las costumbres que sigo lo permiten),
se aman como yo querría ser amado cuando empiecen a secarse mis esperanzas.

Y se cogen de las manos los viejos amantes.
Y recuerdan, como ayer, las flores que cortaron.
Y se cogen de las manos los viejos amantes.
Se miran y lo saben todo, no tienen que decir nada, ninguna palabra.

Donde viven los viejos se paró el tiempo con el retrato que cuelga de la pared.
Donde viven los viejos se paró el tiempo después que se casaran aquel domingo.
La radio antigua y el reloj grande y el mantel cargado de puntillas.
La radio antigua y el reloj grande que aún suena de hora en hora con pereza.

Y se cogen de las manos los viejos amantes.
Y se acunan cada noche como dos niños pequeños.
Y se cogen de las manos los viejos amantes.
Y se preguntan «¿Estás bien? ¿Hoy no te duele nada?»

Y por San Jorge él le compra una rosa envuelta en papel de plata.
Y por San Jorge él le compra una rosa nunca ha olvidado esta fecha...
Y por las calles se han perdido los amantes.
No tienen miedo, no tienen prisa.
Y por las calles se han perdido los amantes con una flor y su ternura...

1 comentari:

Anònim ha dit...

mmmmm....mmmmmmmmmmmm.