Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 17 de maig de 1845 – Vallvidrera, 10 de juny de 1902) és un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes, i el màxim exponent de la Renaixença. El bisbe Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També es coneix Jacint Verdaguer com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot.
Va ser el cinquè fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres. Als 13 anys ingressà al Seminari de Vic. En aquella època, i més en una família profundament religiosa com la de Verdaguer, era costum induir els fills a que ingressessin en l'església apostòlica, car els assegurava una professió pel futur proper. Tot i així, el 1859 s'escapà del seminari i de casa seva per fer de soldat, ja que li agradava molt l'armament militar (arreglava pistoles i fusells), però després de trobar-lo a Figueres reemprengué la seva carrera de sacerdot al seminari
El 1864 concursa per primera vegada als Jocs Florals, però passa totalment desapercebut. En canvi, l'any següent, torna a participar en els Jocs Florals de Barcelona amb quatre composicions, i dues d'elles són premiades. En anar a recollir els premis començà la llegenda del jove poeta, car es presentà vestit amb la indumentària típica de la pagesia: roba de pana i barretina vermella. És segurament aquesta imatge la que ha esdevingut més simptomàtica d'ell, car representava la noblesa i la capacitat cultural del poble català, en especial en el món rural; dos dels pilars bàsics del moviment ideològic de la Renaixença
1877 (32 anys): El jurat del Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer.
El dia 23 d’abril de aquets any el Casal Català de Brussel·les va organitzar una lectura pública de Canigó, poema de “Mossèn Cinto” Verdaguer. L’acte es va celebrar a l’Espai Catalunya Europa de la Delegació del Govern davant la UE. Més de trenta persones van llegir els 12 cants i l’epíleg de què es compon aquest poema. El temps de lectura va ser de 3 hores i 40 minuts i unes 50 persones van participar com a públic en la primera edició d’aquesta nova iniciativa.
Aquí teniu un petit extracte del Canigó.
Lo Canigó es una magnolia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la voltan,
per papallons los cisnes y les áligues.
Forman son cálzer escarides serres
que plateja l'hivern y l'estiu daura,
grandiós beyre hont beu olors l'estrella,
los ayres rellentor, los núvols aygua.
Les boscuries de pins son sos barbiços,
los Estanyols ses gotes de rosada,
y es son pistil aqueix palau aurífich,
somni d'aloja que del cel devalla.
Davant s'esten una illa sempre verda,
ramell de flors dins un pitxer de plata,
oasis bell que'l beduhí somía
vogant pe'l mar d' arena del Sahara.
Bedolls llustrosos, faigs y abets l'ombrejan,
la encatifan serfull y genciana,
y les roses alpines entre líquens
la vermellor ensenyan de ses galtes.
Com pont de flors, uneix la terra á l'illa
una verdosa y rústica palanca
que atravessa pe'l mitj l'estany blavísim,
com lo cel estrellat la vía láctea.
En aquesta web trobareu tota la informació de Mossèn Cinto Verdaguer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada